Trencadissa republicana
ERC afronta el congrés del 30 de novembre amb quatre candidatures enfrontades i un ambient enrarit
Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Recuperem ERC es disputen el lideratge del partit
El 21 de setembre passat, l’expresident d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, va celebrar l’acte central de la candidatura amb què vol tornar a liderar el partit. Ho va fer acompanyat de més d’un miler de simpatitzants i militants, i en un escenari solemne, el Teatre de la Passió d’Olesa de Montserrat. Durant l’acte es va donar a conèixer el nom d’Elisenda Alamany per rellevar Marta Rovira a la secretaria general del partit. Però allò especialment remarcable no va ser aquest anunci, sinó el to i les afirmacions del presidenciable de Militància Decidim. Junqueras, que s’havia mantingut en silenci durant dies, es va esplaiar a gust i va carregar sense concessions contra els promotors de l’estructura B d’ERC, que estava al darrere dels cartells de l’Alzheimer i d’altres “campanyes”. I fins i tot va posar data d’inici a allò que es va esforçar a presentar com una conspiració cap a la seva persona: “Ja des del gener del 2018 van decidir fer un grup B per prendre decisions polítiques. Un grup B que ells mateixos van anomenar Pa amb Tomàquet en un grup de WhatsApp o de Signal, que tenia com a objectiu prendre decisions.” Per tal d’esvair qualsevol sospita de connivència o de tolerància amb aquest “grup B”, Junqueras es va voler mostrar contundent i va etzibar: “Estem disposats a cosir i a recosir, però no curarem cap ferida que prèviament no hàgim netejat fent veure que el que ens ha avergonyit no ha passat.”
L’expresident del partit ha negat en tot moment tenir cap implicació en aquesta estructura paral·lela i ha apel·lat al fet que es van prendre decisions sense que ell en tingués coneixement. Tot i això, en una entrevista a RAC1, l’expresident de la Generalitat, Pere Aragonès, va assegurar que havia anat “desenes de vegades a la presó per abordar amb Junqueras les qüestions”, que no hi havia òrgans paral·lels i que totes les decisions importants s’havien acordat en els òrgans interns del partit: “Durant tot aquest temps en què jo he estat president de la Generalitat i ell president del partit, les principals decisions les hem anat acordant. En la immensa majoria coincidíem; en algunes m’ho feia repensar i en d’altres jo deia que n’estava convençut”, va assegurar. A més d’Aragonès, des de la candidatura de Nova Esquerra Nacional, que es va donar a conèixer el 29 d’agost passat, es van sentir al·ludits i van voler replicar al seu antic president. Ho van fer a través de la diputada Teresa Jordà, que va retreure a Junqueras que destil·lés “un cert odi”, i es va preguntar: “Quina és la traïció? Que Marta Rovira consideri que hi ha un nou cicle polític i que cal un canvi de lideratges?”
Els retrets al voltant de l’estructura B, que ha dinamitat d’un dia per l’altre el missatge d’ERC com un partit aliè a les pràctiques corruptes, no són l’únic punt que separa les quatre candidatures que s’enfrontaran en el congrés que s’ha de celebrar el 30 de novembre. Amb comptagotes, cadascuna d’aquestes ha anat desvelant les seves propostes i, d’aquesta manera, s’han posat de manifest diferències que van més enllà dels noms i cognoms. En el cas concret de l’anomenada “estructura B” i la voluntat de fer neteja d’aquest tipus de pràctiques, hi ha poques diferències entre si, més enllà de la credibilitat que es vulgui donar a qui tenia responsabilitats de govern en el partit quan es van produir els fets.
Els límits de la renovació
Les quatre candidatures es diferencien en altres aspectes. Un dels quals és el dels lideratges i la renovació de cares. Totes quatre parlen de renovació, però hi ha diferències substancials a l’hora de posar-la en pràctica. En el cas de Militància Decidim, s’aposta per una direcció renovada, amb una cara nova a la secretaria general i també a la resta de la direcció. Però el seu presidenciable, Oriol Junqueras, ha ocupat aquest càrrec en els darrers tretze anys, tot i que durant tres anys i gairebé vuit mesos l’ha exercit des de la presó. Fa pocs dies, en una entrevista a Nació Digital, la seva candidata a secretària general, Elisenda Alamany, s’esforçava a reivindicar que “en un moment en què el partit està feble, no es pot prescindir dels lideratges que són clars i de país, com és el d’Oriol Junqueras”. Tot i això, s’apressava a afegir-hi: “Tenim un compromís per la renovació, entesa com la d’un partit que vol tornar a connectar amb el país i assemblar-s’hi.”
En el cas de Nova Esquerra Nacional, el seu candidat a presidir el partit, Xavier Godàs, defensa que una de les principals diferències respecte a Militància Decidim és que volen obrir “una nova etapa que requereix nous lideratges”. Però tant el candidat a presidir el partit (ell mateix) com la que aspira a ser-ne la secretària general, Alba Camps, han tingut càrrecs de responsabilitat en els darrers anys –l’un, com a director d’Acció Cívica i Comunitària del govern de Pere Aragonès; l’altra, com a secretària de Política Municipal del partit–, i les dues vicepresidentes, Raquel Sans i Teresa Jordà, també són dues cares conegudes. Jordà, a més, arrossega una llarga trajectòria institucional que va començar fa 21 anys com a alcaldessa de Ripoll i que, des d’aleshores, s’ha mantingut de manera ininterrompuda, primer, com a diputada al Congrés; després, com a consellera, i, ara, novament a Madrid. Des de Foc Nou, també s’aposta per la renovació, tot i que de moment una de les poques cares visibles és Alfred Bosch, que havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Madrid i conseller d’Acció Exterior fins al març del 2020, quan una investigació interna feta per Funció Pública va concloure que estava al corrent de l’assetjament sexual del seu cap de gabinet i va acusar-lo d’haver vulnerat “els principis ètics i les regles de conducta dels alts càrrecs”. Finalment, en el cas de Recuperem ERC, hi ha una aposta total per renovar els lideratges; i, de fet, els candidats a la presidència i a la secretaria general són dues cares desconegudes o, com a mínim, sense responsabilitats, Xavier Martínez en el primer cas i Àngel Ruiz en el segon.
Les quatre candidatures no només proposen un canvi de lideratges, sinó també de model de governança del partit. Des de Militància Decidim s’opta per dotar el món municipal i les bases d’un paper més destacat, un aspecte en què coincideix amb Foc Nou i amb Nova Esquerra Nacional. El candidat a presidir-lo en representació d’aquesta darrera candidatura, el sociòleg Xavier Godàs, defensava fa pocs dies en una entrevista a Vilaweb que es volen centrar “nítidament en el partit”. I, com a mostra, assegurava que si la seva candidatura guanya “el president del partit no serà candidat a la presidència de la Generalitat”.
Diferències estratègiques
Les candidatures també defensen estratègies diverses. En alguns casos, de continuïtat; en d’altres, de cop de timó. En els darrers anys, la direcció d’ERC ha apostat per negociar amb el govern del PSOE a canvi dels indults, la derogació de la sedició i l’amnistia, i, en el cas de Catalunya, per un “finançament singular”. La valoració d’aquesta estratègia és dispar. En el cas de Recuperem ERC, que aplega un corrent que s’ha mostrat molt crític en els darrers anys (el Col·lectiu 1-O), es manifesten “radicalment contraris a qualsevol pacte amb els socialistes”, ja sigui a l’Estat o a la Generalitat. Per la seva banda, des de la candidatura de Foc Nou asseguren que volen tornar a guanyar “no pactant sempre amb l’espanyolisme”, tal com es pot llegir en el seu compte d’X. En canvi, des de Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional, amb vincles amb la direcció dels darrers anys, es defensen els pactes actuals i, si de cas, se situa el focus en la necessitat de vetllar pel compliment dels acords assolits. Tot i això, totes dues sostenen que la seva prioritat són els acords amb altres formacions sobiranistes.
El camí cap a la independència
En el cas del full de ruta independentista, la majoria de candidatures es mantenen en la línia del que ha defensat el partit, en el sentit que la principal aposta és la negociació, sense renunciar a cap via democràtica. Només Recuperem ERC es manté allunyada d’aquesta màxima i sosté que el partit hauria de recuperar el mandat de l’1-O. El corrent crític del qual es nodreix la candidatura ha denunciat sovint l’estratègia seguida per la direcció del partit en els darrers anys i s’hi ha referit com un “retorn a l’autonomisme”. Als antípodes, hi trobem la candidatura liderada per Junqueras, que defensa que cal continuar apostant per l’estratègia de la via ampla per tal de tornar a connectar amb la ciutadania, i aposta per “un partit que doni cabuda a independentistes i sobiranistes d’esquerres” i que “interpel·li àmplies majories de la centralitat política i la vocació de govern”. Nova Esquerra Nacional i Foc Nou, finalment, defensen que ERC es presenti com un partit nítidament independentista, ja sigui per recuperar la seva “essència”, tal com proclamen els primers, o per “rectificar la desnacionalització”, tal com argumenten els segons.
Les quatre candidatures es disputaran el lideratge del partit el dia 30 de novembre, en un congrés que es preveu complex i en el qual no només caldrà dirimir el concepte de “renovació”, el model de governança, la capacitat de fer neteja de l’estructura B, l’estratègia de pactes i el full de ruta per assolir la independència, sinó que també s’hauran de llimar els ressentiments existents i els que s’han congriat els primers dies de campanya, en què s’ha viscut una trencadissa republicana.