“El Líban pateix però hi ha molta solidaritat”

“Bombes, avions... és un no parar que enerva, com una guerra psicològica”

“Com que el govern no funciona, la gent s’hi posa i tothom s’ajuda”

Fina Bosch, en una imatge a Tir, al sud del Líban CEDIDA.

Anna Balcells - Girona

Fa gairebé 22 anys, Fina Bosch Baulida, pedagoga i llicenciada en història de l’art del barri de Sant Narcís de Girona, va aterrar a Beirut i ja no se n’ha mogut. Treballa per a una ONG dedicada a tasques educatives i s’ha compromès amb el Líban i la seva gent. En aquesta entrevista, ens ofereix un testimoni de primera de mà de com viu la població l’ofensiva israeliana contra Hezbol·là.

Com viu els bombardejos?

El meu barri és a prop d’allà on estan tirant les bombes. O sigui que ho sentim tot, de nit i de dia. Sobretot divendres de la setmana passada, quan van matar Nasral·là [líder de Hezbol·là]. Va ser un atac molt fort que va fer tremolar tots els barris de Beirut. Ara mateix tenim com avionetes i drons sobrevolant la ciutat, filmant tot el dia. És un no parar que enerva la gent, com una guerra psicològica. Llavors, fa falta donar pau, escoltar, estar a prop de tothom... molta feina a fer!

Què diferencia aquesta guerra de les altres que vostè ha viscut al Líban?

La del 2006, per exemple, era una guerra diferent. Ara tothom està connectat, enganxat a les pantalles, saben el que passa al segon, i això crea estrès, fa molt mal.

Com reacciona la gent a les bombes?

Encara que sembli increïble, tothom mira de fer vida normal als barris que no són atacats. Molta gent demana teletreballar, com en la pandèmia, però hi ha empreses que volen feina presencial. Les escoles sí que estan tancades i les universitats, també.

Què passa amb els desplaçats que arriben a la capital fugint del sud del país?

Com que el govern no funciona, la gent s’hi posa. Hi ha escoles, esglésies, hotels que obren portes per acollir-los. Voluntaris, molta solidaritat. Es deixen de banda les diferències confessionals i tothom s’ajuda. Això sí que és bonic... gràcies a Déu, per fi! Quan va passar allò tan espantós de les explosions dels buscapersones i walkie-talkies, diuen que més de mil persones –molts joves– van quedar cegues o amb les mans tallades. Però la gent és molt forta, eh? Tiren endavant.

Les botigues obren?

Obren i hi ha menjar. Però és veritat que la vall de la Bekaa, que és, diríem, l’hort del Líban, l’estan bombardejant. No sabem què passarà, confiem que les coses tirin endavant.

Quines seqüeles deixen les bombes?

Els problemes mentals s’estan multiplicant, els nens tenen atacs de pànic i els pares no saben què fer. Tenim un país que m’estimo molt, però que pateix. I hi ha gent sola. Persones grans que no poden sortir de casa, que estan tot el dia amb la tele i tenen por.

S’ha plantejat marxar del Líban?

No tinc cor per marxar. Em sento molt libanesa. I quan veus la gent patint tant i fent tantes coses...,A vegades només que escoltis una persona al telèfon, que li donis ànims, això ajuda.

La guerra reforça la unitat nacional?

Potser sí que la unitat nacional és això, que la gent no vagi tant al seu aire. Diuen que, a vegades, perquè les coses s’arreglin s’han d’espatllar fins al final. Ja s’estan espatllant... potser no cal tant!