Woody... i pagant
L'ús social del català (12). Cinema
Recorda el lector l’embolic de la llei del doblatge que ens va tenir entretinguts el 1998? Era l’època que vam descobrir que, al costat de les majors de Hollywood, el mer govern regional de la Generalitat és a penes un microbi. Bé: diu la llegenda que tot el merder va començar una tarda de diumenge (una d’aquelles tardes inacabables d’hivern) que Jordi Pujol, per combatre l’ensopiment, li va proposar a la Marta d’anar al cinema. En català, esclar. En Jordi i la Marta van descobrir, tot d’una, que totes les pel·lis de Woody Allen i Clint Eastwood, i no diguem les del Schwarzenegger i el Bruce Willis, estaven doblades només al castellà. Que fort!
Han passat ben bé deu anys, i em disposo a emular Pujol. Imaginem que diumenge vull anar al cinema amb la dona i ho miro al diari. L’AVUI, amb la seva inestimable vocació de servei al país, m’ho posa fàcil: a diferència d’altres diaris, té una secció als fulls de Cartellera dedicada específicament a l’oferta en català. Una secció petiteta, tot s’ha de dir. Si ens referim al circuit comercial, només hi ha cinc films en català: Vicky Cristina Barcelona, L’esperit del bosc, Space Chimps, Vampir Cuadecuc i Wall-E. En total, hi ha a Catalunya 54 pel·lícules d’estrena. Percentatge en català: 9,25 per cent.
Ep!, també en castellà
Però compte: aquest 9,25% és enganyós, perquè les pel·lícules estrenades en català també hi són en castellà, i normalment en més sales. La notòria excepció és Vicky Cristina Barcelona: s’estrena a la capital en 6 cinemes en català i 6 en castellà, i preferentment en català als cinemes de tot Catalunya. La resta de films responen al patró habitual. A Barcelona, L’esperit del bosc es veu en 2 sales en català i en 6 en castellà, Space Chimps en 1 en català i 3 en castellà, i Wall-E es pot veure en 11 sales a Barcelona, a totes en castellà. Si volem veure-la en català, ens caldrà fer una tournée per províncies: anar a Girona, Sant Cugat, Vic o Cervera. Rere tot aquest assumpte hi ha un prejudici ideològic gens innocent: el català és un patuès estrambòtic que es parla en un hinterland habitat per pagesos i gent amb barretina, mentre que el castellà és la llengua que mana a Barcelona, la metròpoli cosmopolita i multicultural.
Aquest desastre és conseqüència de la polèmica del doblatge de fa deu anys, que es va tancar en fals. És a dir, amb un simple compromís de bona voluntat i de bones paraules entre les majors i la Generalitat. La Generalitat va acceptar pagar doblatges al català i les majors van acceptar deixar-se doblar (i no sempre). Fa uns anys, per exemple, la Warner no va voler versió doblada en català de Harry Potter i la pedra filosofal... ni tan sols de franc. Altres productores han acceptat el doblatge, però la política pel que fa a la distribució ha estat sempre la mateixa: la immensa majoria de les sales de Barcelona ofereix la versió castellana, i només en queden una o dues per al català. Un cas ben documentat: Atlantis, de Disney, es va estrenar a Barcelona en 11 cinemes en castellà i 1 en català. Davant d’això, esclar, es planteja el dubte: ¿val la pena seguir pagant els doblatges? ¿No fóra millor destinar els milions a promocionar Les Tres Bessones?
Ni el 4% d’oferta en català
En resum: l’oferta de cinema en català no representa ni el 4% de les sales. Això, pel que fa a l’aspecte quantitatiu. Pel que fa al qualitatiu, el gruix de l’oferta és infantil: L’esperit del bosc, Space Chimps i Wall-E. Com que els nens estudien en català a l’escola, els jerarques del cinema deuen considerar que no tindran problema per entendre’ls. Ara: també deuen pensar que, quan es fan grans i es tornen gent seriosa i hipotecada, aquells mateixos nens fan un reset total i obliden el català.
La quarta pel·lícula en català és Vampir Cuadecuc, de Pere Portabella, catalogada d’“experimental”. I arribem a la cinquena, la gran excepció: Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. Que jo sàpiga és el primer film del director novaiorquès que ens arriba en la nostra llengua. Per què? Perquè passa a Barcelona i (detall gens innocent) tant l’Ajuntament com alguna empresa hi han posat diners. Negoci? No sé què dir. Caldria veure quant li ha costat al contribuent cada minut que Scarlett Johansson i Javier Bardem parlen en català.
Un salt endavant
Sigui com sigui, el Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen representa un salt endavant en la qüestió del cinema en català. Fins ara, havíem comprovat que, per poder veure films en català, n’havíem de pagar el doblatge. Ara hem descobert que si, a més, volem que una pel·lícula es pugui veure amb normalitat arreu del país, no n’hi ha prou amb pagar el doblatge: també hem de pagar la pel·lícula.
