Orient Mitjà
Catarsi un any després del 7-O
Familiars dels 101 ostatges que encara són a Gaza exigeixen un alto el foc que els alliberi
Grups crítics amb el govern impulsen actes de commemoració al marge dels oficials
Hamàs torna a llançar coets contra territori israelià per demostrar que continua amb vida
-
A dalt, protesta per exigir el retorn immediat dels ostatges, prop de la residència del primer ministre, a Jerusalem. Al costat, un homenatge als ostatges del 7-O, a Tel-Aviv. A sota, el fill d’un ostatge mort visita la casa atacada del seu pare al quibuts Beeri. Al costat, familiars d’una víctima assassinada durant el festival de música Supernova, en l’homenatge que es va fer ahir al mateix indret EFE. -
Catarsi un any després del 7-O. -
Catarsi un any després del 7-O. -
Catarsi un any després del 7-O.
Fins ara, la societat israeliana tenia marcat en el calendari el dia de commemoració de l’Holocaust. Ahir, per primera vegada, Israel va commemorar l’aniversari de la massacre del 7 d’octubre. D’ara en endavant, cada 7 d’octubre, els israelians s’habituaran al silenci de les ràdios i de les televisions a les 6.29 hores del matí, moment exacte en què la milícia palestina Hamàs va llançar la invasió contra el sud d’Israel. S’habituaran, també, al so d’alguna sirena que algú faci sonar com a recordatori dolorós de l’amenaça sobrevinguda que aquell dia va canviar les vides dels israelians –i, sobretot, la seva percepció de seguretat.
El que no perdurarà en els anys serà tot allò que regira l’estómac de la societat israeliana en l’estricta actualitat, que és el destí, la supervivència i el retorn dels 101 captius que continuen als túnels de la Franja de Gaza. La fractura entre els centenars de milers d’israelians que prioritzen un acord que rescati els ostatges i el govern de Benjamin Netanyahu es va evidenciar ahir com mai, amb els grups de pressió formats per les famílies dels segrestats commemorant i passant la jornada al marge del mateix estat que els va fallar el 7 d’octubre –i que els continua fallant fins avui.
La jornada va ser un dia de protesta. Més de 20 familiars de persones que continuen captives a l’enclavament palestí, acompanyades per centenars de conciutadans, es van personar a la residència oficial de Netanyahu, a Jerusalem, per mirar de fer canviar les prioritats de guerra del mandatari. Tot i els intents cada cop menys curosos d’aparentar-hi interès, tothom a Israel té clar que l’estratègia del govern de Netanyahu no encaixa amb les íntimes urgències de les famílies dels captius.
Però el primer aniversari del 7 d’octubre va ser, eminentment, un dia d’emocions a flor de pell. De record, i de voler fer constar allò patit. Yuli Ben-Ami és la filla d’una mare que va ser alliberada durant el primer i únic alto el foc, però és també la filla d’un pare, de nom Ohad, que continua en captivitat. “Són a casa. Ens tenen. Shema Yisrael”, va ser el darrer missatge que l’Ohad va enviar a la seva dona, amb pregària inclosa. Poc després, la família rebria una fotografia de com s’enduien l’home en roba interior. “Fa un any que no sabem res de tu, però som aquí amb la mare”, llegia la Yuli amb voluntat que el missatge arribés al seu pare: “T’estimem. Estem bé i t’esperem.”
D’altres no es van voler estar d’assenyalar les autoritats durant els seus parlaments. Yigal Cohen és el pare de la Hadar, assassinada el 7 d’octubre. Yigal va recordar “la llum que desprenia” la seva filla i la injustícia que la matessin mentre duia el pijama, però Yigal va anar més enllà: “Amb les forces que ens queden, ens assegurarem que els responsables ho paguin.”
“Tenim unes tropes magnífiques”
Els soldats, però, encara tenen el respecte dels seus conciutadans. “Tenim unes tropes magnífiques, són persones meravelloses que posen les seves vides en risc cada dia perquè els 101 captius tornin a casa”, deia Eyal Kalderon, cosí de l’Ofer, captiu de 53 anys.
La música electrònica va tornar a sonar ahir al lloc exacte on el festival Supernova, a tocar del mur de la Franja de Gaza, va ser abruptament interromput fa un any. L’indret s’ha convertit en un monument en memòria de les 360 persones que hi van morir assassinades, i ahir s’hi va fer sonar l’última cançó que van poder ballar abans de córrer per intentar salvar les seves vides. Per als israelians, l’atac contra aquell festival en què només hi havia joves passant-s’ho bé simbolitza l’horror d’aquella jornada. És tanta la importància del lloc, que el president d’Israel, Isaac Herzog, va anar ahir personalment per afegir-s’hi.
Mentre Israel es bolcava a navegar per una jornada emocionalment difícil, es van complir els pitjors pronòstics en matèria de seguretat. Després de 365 dies de campanya militar sense precedents contra l’enclavament palestí, Hamàs va voler demostrar que encara és capaç de disparar coets contra territori israelià. Un missatge d’advertència que la milícia palestina llançava en un context en què milers de persones s’havien desplaçat a les comunitats frontereres amb Gaza per formar part de les cerimònies.
El parador del líder de Hamàs
L’exèrcit israelià assegura que, moments abans de l’atac de Hamàs, avions de guerra havien llançat atacs contra posicions a dins de Gaza, des d’on es creia que Hamàs s’estava preparant per llançar un atac encara més gran contra Israel. Eliminar del tot Hamàs era un dels grans objectius d’Israel en l’ofensiva contra Gaza, i ahir hi va haver un altre element que indica que Netanyahu no ho hauria aconseguit: segons informacions saudites, Yahya Sinwar, líder de Hamàs a Gaza durant el 7 d’octubre i presumiblement autor intel·lectual d’aquella massacre, continuaria viu.