Islamofòbia al Parlament
La presència d’Aliança Catalana i Vox al Parlament multiplica el discurs d’odi contra l’islam, definit com a “ideologia politicoreligiosa”
“Soc islamòfoba. Em fa por una ideologia política religiosa que s’està estenent pel món, que està qüestionant els valors occidentals i que està intentant imposar una visió fonamentalista.” La frase anterior la va pronunciar la cap de cartell d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, en una entrevista en el programa Cafè d’idees, de Televisió Espanyola, que es va emetre el 9 d’abril passat, pocs dies abans de les eleccions al Parlament. No es tractava de cap revelació, com a mínim per part de la política que la va pronunciar ni del partit que representa. La islamofòbia és un component substancial de l’ideari de la nova extrema dreta europea i, des de fa pocs anys, s’ha introduït de ple en el debat polític al nostre país: a partir del 2021 a través de Vox i, des de fa pocs mesos, també a través d’Aliança Catalana.
Però d’on prové aquest odi a l’islam? En el programa amb què Aliança Catalana va concórrer a les eleccions al Parlament, hi trobem una breu referència a les arrels històriques d’aquesta islamofòbia. Apareix a la pàgina 28, en un capítol dedicat a la “Unió Europea”, en què es recorda l’arribada de “les poderoses tropes islàmiques que cercaven la subjugació total del continent europeu”. Es remunten, doncs, a principis del segle VIII, més de 1.300 anys enrere, quan es produeix el desembarcament de l’exèrcit berber conduït per Tàriq i l’esfondrament del regne dels visigots. Tot seguit, es parla dels “temps de resistència” i del paper de Catalunya com “un escut d’Europa per salvaguardar el llegat d’Occident”. Es tracta d’una visió ultramuntana de la història de Catalunya, fonamentada en el paper preeminent d’una religió (el cristianisme) que simbolitzaria “el llegat d’Occident”, i, paradoxalment, molt més coincident amb el discurs que durant anys va imposar la historiografia franquista que no pas amb les interpretacions modernes, que defugen obertament els conceptes de “resistència” i de “reconquesta”.
A banda d’aquesta breu incursió històrica, en el programa electoral d’Aliança Catalana no trobem cap més referència directa a l’islam, per bé que aquest tema es va convertir en un dels principals camps de batalla de Sílvia Orriols com a regidora, i ho ha estat des del moment en què la formació que lidera ha aconseguit representació al Parlament. El partit, però, proposa “el tancament de les mesquites salafistes que prediquen contra Occident i la il·legalització de les associacions que les gestionen” i la prohibició de portar el vel islàmic en equipaments públics.
La líder d’Aliança Catalana va anunciar, des del mateix moment de situar-se darrere del faristol del Parlament, que no seria “políticament correcta”. En la primera intervenció, que va fer amb motiu de la compareixença de Salvador Illa per donar compte de la composició del nou govern, va criticar les forces polítiques a la cambra per “haver denunciat la discriminació de la dona i alhora haver permès l’entrada a una dona que fa ostentació de la misogínia musulmana”, un atac directe a la diputada d’ERC Najat Driouech, que duu hijab al Parlament. Orriols no en va tenir prou i en el debat de política general d’aquesta setmana va tornar a llançar un dard a la diputada republicana i la va acusar de “fer ostentació de la misogínia islàmica”.
Durant els 23 minuts restants del seu discurs, la portaveu d’Aliança Catalana va atribuir a l’islam tots els mals terrenals i va elevar qualsevol cas, ja fos extret de la rumorologia popular o de la percepció personal, a la categoria de norma, sense oferir cap dada científica que acredités cap afirmació. Va dir que era “indecent que els informatius d’una televisió pública anomenin resistents els terroristes islàmics que atempten contra Israel”; es va queixar que les aules estiguessin “sense creus i sense pessebre per Nadal per no sé què de l’escola laica”, però que fossin “plenes a vessar de vels islàmics perquè la visió pederàstica, fonamentalista i misògina d’alguns pares té el suport d’aquest govern”; es va mostrar dolguda perquè es pagués l’atenció mèdica “a immigrants il·legals que no només no contribueixen econòmicament als serveis públics, sinó que es dediquen a qüestionar l’ètica, els valors i les lleis occidentals”, i va advertir de la temptació de donar “el dret de vot a aquestes contracomunitats antioccidentals misògines i fonamentalistes”.
Després de tot aquest reguitzell d’improperis, Orriols va sentenciar: “La islamofòbia és un deure.” Per a Aliança Catalana, el “problema” número u són els immigrants, especialment aquells que practiquen la religió islàmica. En una entrevista recent a aquest diari, el sociòleg Xavier Torrens, que acaba de publicar un llibre sobre “la gestació del nacionalpopulisme català”, destacava precisament que “Orriols confon l’islamisme radical amb tot l’islam”, una confusió deliberada que li permet sentenciar tota una religió i els ciutadans que la practiquen.
Aliança Catalana comparteix aquest odi amb l’altre partit d’extrema dreta amb representació al Parlament, Vox. El programa d’aquesta darrera formació és molt més explícit, com a mínim en allò que fa referència a la islamofòbia. En un apartat dedicat a “la nostra identitat i la dels nostres barris”, es remarca la voluntat de “fer front de manera decidida a l’amenaça que representa per a Catalunya l’islamisme, una ideologia que persegueix la imposició política de l’islam”. En el text, doncs, s’expressa obertament la voluntat de situar-se en el terreny del combat sense treva entre ideologies o religions suposadament incompatibles. En clau de propostes, Vox no es diferencia gaire d’Aliança Catalana: es compromet a “promoure el tancament de les mesquites fonamentalistes, l’expulsió d’imams que propaguin qualsevol interpretació de l’islamisme radical, i la il·legalització de qualsevol associació que difongui el menyspreu a la dona i que atempti contra els principis, els drets i les llibertats consagrats en la Constitució Espanyola”. Més endavant, també afirmen que volen posar fi als “guetos de la islamització”, un compromís que barregen sense gaires miraments amb “l’ablació genital femenina i els matrimonis forçosos”.
La irrupció de Vox al Parlament, a partir del 2021 va representar l’entrada del discurs islamòfob a les institucions. El 2 de febrer d’aquell any, durant la campanya electoral, el seu candidat a la presidència de la Generalitat, Ignacio Garriga, va assegurar que “el separatisme i el bonisme progre són enemics de la convivència” perquè permeten que l’islamisme, que és “contrari a la nostra forma de vida”, es manifesti “com si fos a casa seva”. Les declaracions anteriors les va fer a Ripoll, una vila profundament trasbalsada pels atemptats del 17-A, que l’extrema dreta utilitza sense contemplacions. Garriga es va passejar pels carrers de la capital del Ripollès acompanyat per la presidenta de Vox a la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, que va recordar que “l’imam de Ripoll va instigar els seus a cometre un atemptat a la Rambla”, i va lligar aquest fet amb la promesa de “superar el virus del totalitarisme”.
Aliança Catalana i Vox es diferencien del focus ultranacionalista, que els primers situen a Catalunya i els segons, a Espanya. Hi ha, des d’aquesta perspectiva, una “competència” per la nació. Però no només coincideixen de ple en el discurs islamòfob, sinó que fins i tot ha estat un motiu de complicitat. En aquest sentit, quan la conselleria d’Igualtat i Feminismes va confirmar la sanció de 10.001 euros a Sílvia Orriols per haver proferit el comentari discriminatori que “l’islam és incompatible amb els valors occidentals”, el secretari general de Vox, Ignacio Garriga, va donar suport explícitament a l’alcaldessa de Ripoll. Amb un tuit citant la publicació a X d’Orriols, Garriga va aprofitar per sucar-hi pa: “L’islam és incompatible amb Occident i, per tant, amb Espanya. Ho digui qui ho digui”, va dir. Les dues formacions d’extrema dreta comparteixen el programa electoral en allò que fa referència a l’odi contra l’islam. Els uns, amb més detall; els altres, de manera més escadussera. I fins i tot van coincidir en el lema electoral: Salvem Catalunya.
De moment, els dos partits islamòfobs que hi ha al Parlament han tendit a esquivar-se, i, si de cas, han centrat bona part dels seus atacs en altres partits, els “processistes” (Junts, ERC i la CUP) en el cas dels primers i l’“amic dels separatistes” (els socialistes) en el dels segons. En el debat de política general d’aquesta setmana, la primera prova de foc de la legislatura, Aliança Catalana no va votar les propostes de Vox, tot i que n’hi havia una, la quinzena, íntegrament dedicada a l’“islamisme” en què es demanava, entre altres coses, la “deportació d’imams i persones vinculades a organitzacions islamistes” i la clausura “immediata de totes les mesquites, centres culturals, associacions i altres espais on es promogui l’islamisme salafista, que és contrari al marc legal espanyol, als valors occidentals i a la convivència”. Orriols es va afanyar a aclarir, però, que si no hi votaven a favor no era perquè no estiguessin d’acord amb el redactat, que compartien “plenament”, sinó perquè estava escrit “en una llengua que no és pròpia ni natural de Catalunya”, el castellà.