10 reunions i res
La distància tècnica que separa el tripartit i CiU d’una proposta catalana de finançament és curta. La desconfiança i els riscos polítics són un món. L’Estatut ja és un text que concreta molt el model de finançament de la Generalitat i els lletrats del Parlament de Catalunya en fan una interpretació que els partits del govern i la federació nacionalista es van comprometre en un ple del 2007 a tenir com a guia. Distància més curta encara. Per què, aleshores, després de tres reunions públiques i una desena entre el conseller Antoni Castells i el diputat Francesc Homs, no hi ha acord?
El problema no és ni tan sols la famosa xifra de diners de més a aconseguir, perquè per Castells valen els 3.800 calculats per la Cambra de Comerç, que, segons asseguren fonts dels partits del govern, van ser avalats abans de fer-se públics per Castells. I CiU parla de 4.200 milions. Amb voluntat política, les xifres són salvables.
Però a CiU comencen a pensar que Economia ha virat l’estratègia i utilitza el miratge de la unitat catalana com una fórmula de pressió a Pedro Solbes a l’espera que afluixi, però sense voluntat real d’acord per no quedar entrampats en una xifra i uns criteris que els acabin obligant a dir que no. La federació basa l’argument en el fet que Castells i José Montilla van recórrer a CiU com a aliat quan van veure que Solbes faria una proposta insuficient, però que en realitat volien tancar l’acord sense el concurs de CiU. Ara temen que dirigents del PSC busquin una excusa per trencar la unitat, pactar amb Solbes i obligar la federació a votar no a uns pressupostos en temps de crisi, cosa que els desplaçaria de la centralitat.
I a la banda socialista, amb un PSOE que sembla anar cedint a les pretensions –vegi’s Rubalcaba ahir–, desconfien de CiU perquè creuen que només busquen deixar-los sense marge de maniobra per desgastar-los políticament, quan, argumenten, l’important és el model i no una xifra que en funció de la marxa de l’economia varia. I esgrimeixen, a més, l’argument de la responsabilitat en temps de crisi i la necessitat de liquiditat per fer front als serveis socials.
Aquest argument es reforça amb la visió d’ERC, on consideren que no van ser Montilla i Artur Mas els qui van cosir la unitat, sinó Esquerra mateix. Asseguren els republicans que el PSOE els va advertir que Mas volia tancar l’acord pel seu compte aixecant el llistó i pactant per la porta del darrere, i que si el PSC no hagués anat tant enllà Duran ja hauria pactat. De la mateixa manera que asseguren que Castells volia fer un pacte només entre el tripartit i que els republicans van exigir que hi fos CiU. ERC tampoc vol la foto Mas-Montilla i defensen que hi siguin també Castells i Joan Puigcercós. CiU diu que la pilota és a la teulada d’Economia i esperen resposta. Al departament, ahir, analitzaven els documents.
