Rawal 'trescentslingüe'

En el seu temps al capdavant de Política Lingüística, Miquel Pueyo va fer molta poesia amb el tema de la multiculturalitat i va repetir que Catalunya ja havia deixat de ser un país bilingüe per esdevenir multilingüe. Concretament, deia que s’hi parlen 300 llengües, entre les quals el suahili, l’urdú i tailandès són d’allò més corrents i la nota més exòtica és la llengua aborigen de l’illa de Pasqua. Oi que sona bonic? Catalunya, país trescentslingüe!
Més enllà de la poesia, però, hi ha la dura prosa de la realitat. A tots els països hi ha un idioma que s’acaba imposant com a llengua franca compartida per tothom, sigui quin sigui el seu origen. De les 300 llengües catalanes, quina és la franca?

Per esbrinar-ho, vaig a passar el matí al gresol de la multiculturalitat catalana: barri del Raval, conegut pels pakistanesos com a Rawal. Hi faig cap des de l’estació de metro de Drassanes i tot just arribar-hi em trobo una taula de ping-pong. Hi juguen dos joves, un d’ells amb pinta de pakistanès i l’altre de malai. M’hi acosto, amb el bloc preparat i paro l’orella. A la fi, escolto. “Nueve, siete”. En quina llengua parlen un paki i un malai que juguen a ping-pong al Rawal? En castellà, esclar.

Ho confirmo, a nivell escrit, a les botigues. Per exemple, a la Carnicería El Nour, marroquina, hi ha un rètol que diu: “Se traspasa”, i tots els anuncis destinats a altres immigrants són bilingües, en àrab i en castellà: lloguer de furgonetes, lampistes, reparacions, etcètera.

Em passo una bona estona divagant i trobo coses molt curioses. Per exemple, una botiga on diu: “Joseph Afro Caribe”, amb tot un aparador ple de cabells postissos de tots colors, més o menys rullats, de marques com Premium Too i X-pression Collection. O una Peluquería Marnba Mohammad’s, plena de clients i on, des de la tele del fons, predica una mena d’imam amb turbant i barba grisa.

Però tots aquests detalls exòtics són irrellevants. El que demostra de manera decisiva que el Rawal és un barri multicultural és que Vilaweb hi té la seu. Si fins i tot hi ha catalans! I de la ceba! Poca broma amb el multiculturalisme, doncs. Passo a saludar el company Vicent Partal, director de Vilaweb, obert i simpàtic, que porta tres anys al Rawal i em conta algunes curiositats.

M’explica el mapa del Rawal. A la part de muntanya hi ha el barri marroquí. Baixant, a mà dreta, hi ha Islamabad, el barri paki. A mà esquerra, hi ha la zona pijo-progre-multicultural, de blancs europeus, americans o australians, que es relacionen en anglès. A més, hi ha sectors d’hindús, bengalís, malais, algerians, filipins, europeus de l’est i subsaharians.

Es barregen entre ells? No. El multiculturalisme és una teoria molt bonica, però amb poca connexió amb la realitat. Fent un símil culinari, el multiculturalisme aspira a una societat que sigui com un plat combinat. Vicent Partal m’explica que la realitat és una altra: el Rawal és més aviat com un entrepà per pisos separat per llesques de pa de motllo: els pakistanesos del primer pis no s’ajunten mai amb els marroquins del segon, i aquests viuen d’esquena als equatorians del quart.

Quina és la llengua franca? Partal em confirma que és el castellà. Però també es mostra molt crític amb l’actitud dels catalans cap als immigrants. “Els pakistanesos –explica– són persones que tenen pocs prejudicis quant a llengua i estan ben disposats a integrar-se en català”. El problema és que els mateixos catalans no els ho facilitem. Als bancs i les caixes se’ls adrecen sempre en castellà. I els Mossos d’Esquadra, igual. Em sembla increïble que els Mossos del Raval parlin entre ells, i amb els immigrants, només en castellà. Quin missatge els estem donant, als immigrants, si veuen cada dia que la policia catalana parla en castellà?”.

Segur que té tota la raó. Partal m’ensenya les curiositats del Rawal. Em mostra Pròxim, una cadena de supermercats de capital català que té empleats immigrants i ven la mena de productes que ells consumeixen. Tots els rètols estan en català: una bona manera de fomentar la integració. Passem davant de dues agrupacions que han fet una gran tasca per aproximar la immigració a la cultura catalana: l’Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (vora el rètol hi ha una senyera i una bandera pakistanesa) i l’Associació Cultural Ibn Batuta, formada per marroquins.
Acabo dinant en un restaurant paki. M’atenen en castellà i em cruspeixo un plato de pollo con arroz: 5,50 euros. També tenen posada la tele del Pakistan, via satèl·lit. En aquest cas, no hi ha cap predicador barbut, sinó un seguit de videoclips plens de noies provocatives que ensenyen el melic com la Shakira, de senyors amb turbant, de deserts i de camps d’arròs. És la cadena B1U. Videoclips de Bollywood.