“En el mandat de Tierno Galván neix la rivalitat Madrid-Barcelona”

De bio­gra­fies del Tierno Galván ja n’hi havia algu­nes. I ens va sem­blar que més enllà d’apro­fun­dir en la seva tra­jectòria, de la qual també ofe­rim algu­nes nove­tats, tenia molta volada el tema de les rela­ci­ons entre Madrid i Bar­ce­lona, tant pel que fa a la coo­pe­ració que hi va haver en aque­lla època com també a la riva­li­tat, que va començar en aquells anys d’una manera impor­tant. I una de les coses que es des­ta­quen és que el tracte dife­ren­cial a Madrid, ja des dels governs de Felipe González, ha estat una evidència bas­tant clara. No només res­pecte de Bar­ce­lona, tot i que el lli­bre es refe­reix a aquesta, sinó també d’altres àrees de l’Estat. El mateix Pas­qual Mara­gall asse­nya­lava que després de l’èxit tant dels Jocs Olímpics com de l’Expo de Sevi­lla, Madrid va per­ce­bre que hi havia hagut un tracte massa bo en aques­tes noves ciu­tats.

La inco­mo­di­tat que ell va tenir entrant al PSOE la va tenir el PSOE quan va entrar ell. Real­ment era una relació molt com­pli­cada i no el volien massa. El que sí que hi havia era un man­dat de la Inter­na­ci­o­nal Soci­a­lista que els par­tits s’agru­pes­sin i no diver­si­fi­ques­sin, i a més era molt clar per diver­ses raons que no podia anar per un altre lloc la història. Ell era una per­sona que sabia gua­nyar-se molt en la curta distància les per­so­nes, era molt res­pectuós i pro­per amb la gent sen­zi­lla, però hi havia una cosa que el moles­tava enor­me­ment i era que les per­so­nes que tenien un càrrec o una res­pon­sa­bi­li­tat no fos­sin per­so­nes for­ma­des i cul­tes. En aquest sen­tit, menys­pre­ava bas­tant una part dels dipu­tats que esta­ven amb ell al Congrés. Li sem­blava que el nivell no era el que hau­ria hagut de ser. Molta gent del PSOE es va sen­tir una mica menys­tin­guda. Ell mateix, quan es refe­ria als diri­gents soci­a­lis­tes, par­lava d’“esos chi­cos”. Això no va con­tri­buir pre­ci­sa­ment a fer que les rela­ci­ons fos­sin massa bones.

Ell ho diu des de la mirada de l’alcalde. No és que la riva­li­tat entre Cata­lu­nya i Espa­nya no hagués estat molt pre­sent abans, però com a equips de govern aquesta com­petència sí que és nova. I el que des­taco és que en part això també és ante­rior. Franco deci­deix que no pot ser que Bar­ce­lona sigui més gran que Madrid i tin­gui més empenta econòmica; i una de les coses que fa és anne­xi­o­nar molts bar­ris, amb la qual cosa Madrid passa de tenir la mateixa població de Bar­ce­lona a tenir-ne més del doble. Al mateix temps, Franco va poten­ciar Madrid com a capi­tal de l’imperi. Per tant, això és una mica ante­rior. Però sí que és veri­tat que quan els ajun­ta­ments superen la situ­ació econòmica des­as­trosa que tenen, hi ha una volun­tat clara per part de Madrid per esgar­ra­par àrees en les quals Bar­ce­lona en aquell moment era més potent i més dinàmica. I això té el suport inequívoc de l’admi­nis­tració cen­tral.

Sí. Els pri­mers ajun­ta­ments, i això en Narcís Serra ho des­taca molt, van por­tar a terme una lluita con­junta, perquè hi havia unes neces­si­tats impe­ri­o­ses. Quan els soci­a­lis­tes van entrar als ajun­ta­ments de Madrid i Bar­ce­lona el 1979, no podien pagar la nòmina dels fun­ci­o­na­ris o dels con­duc­tors d’auto­bu­sos i de metro. Per tant, va ser impres­cin­di­ble unir-se. També és veri­tat que ja en aquell moment Madrid va dis­po­sar d’una llei específica per al seu trans­port públic, cosa que no va tenir cap altra ciu­tat. Tot apunta sem­pre en la mateixa direcció.

Hi ha alguns ele­ments que en aquell moment van fer mal. Per exem­ple, en els dar­rers anys del fran­quisme Bar­ce­lona era la ciu­tat de fires i con­gres­sos perquè tenia una ins­ti­tució firal, la Fira de Bar­ce­lona, molt potent. I una de les coses que va voler fer Tierno va ser con­ver­tir Madrid en la pri­mera ciu­tat firal de l’Estat. També hi havia el cas del qua­dre del Guer­nica, que s’havia de deci­dir si anava a Madrid o a Bar­ce­lona. Més enllà també d’aques­tes riva­li­tats més pun­tu­als, la qüestió cab­dal ha estat el tracte dife­rent per part de l’Estat a les dues ciu­tats. La con­cepció cen­tra­lista, que amb l’Aznar va arri­bar al seu punt cul­mi­nant, ha per­ju­di­cat molt i explica en part tot el que ha pas­sat després a Cata­lu­nya. Els detalls aquests que asse­nyalo van anar sumant aquesta idea de greuge i de rela­ci­ons deli­ca­des entre les dues ciu­tats.

Crec que va tenir un pes impor­tant. També en posi­tiu. Narcís Serra va tenir la sort de tenir a l’altre cos­tat a Madrid no el mateix Tierno sinó d’altres inter­lo­cu­tors que van estar al seu cos­tat i dels seus asses­sors per acon­se­guir treure els ajun­ta­ments de la fallida. En aquesta època, les riva­li­tats van ser més anecdòtiques o de segon nivell. En canvi, en el temps de Pas­qual Mara­gall va pas­sar tot el con­trari. La relació i l’esti­mació entre Tierno Galván i Mara­gall va ser molt alta, però en canvi la riva­li­tat va anar crei­xent i va arri­bar a ser més tensa. A vega­des, més enllà del fac­tor humà, també hi ha aquest ele­ment dels equips, que al final són els que es reu­nei­xen i han de resol­dre les coses.