«Si planteges a Europa un problema que s'ha de resoldre aquí, crearà frustració»

–«Sorpresa, tampoc. El senyor Raimon Obiols la va proposar a la direcció del partit, que la va sospesar i va trobar que era bona. Ell està molt involucrat amb la conferència oberta i, tot i que volia continuar amb els temes d'Europa, va pensar que ho podia fer millor si feia un pas enrere. Per a mi és un honor i una responsabilitat.»

–«La setmana que ve començarem a treballar. La idea és parlar d'Europa, del que hi fem i de per què s'ha d'anar a votar en les europees. També, de les majories. Quan parlem d'Espanya, parlem del govern, de l'oposició, del PP, dels nacionalistes... Quan ho fem d'Europa, és com si no hi hagués cap distinció, i hi ha totes les possibles. I tenen molt a veure en el resultat de les polítiques. Ho hem vist fa poc amb la directiva de les 65 hores. L'objectiu és que el socialisme guanyi, perquè hi hagi un canvi de majoria, i assegurar en aquests moments, en què hi pot haver temptacions de carregar a les espatlles dels treballadors el cost de la crisi, que no sigui així.»

–«La gent en general, a Europa, som molt europeistes. Sabem que ens va més o menys bé, però no per què. S'han de buscar les deu qüestions que es decideixen al Parlament, fer una cosa molt pedagògica, i centrar-se en això. Una mostra del que s'ha votat en els últims cinc anys i explicar què hauria passat amb una altra majoria. També, fer una llista de reptes per als propers anys. I no barrejar-hi els temes de Catalunya i l'Estat; cada cosa té el seu lloc. Anem a Europa a defensar els ciutadans de Catalunya buscant altres ciutadans d'Europa amb què puguem fer pinya i avançar. Des d'allà només podem fer coses si busquem la complicitat d'altres que comparteixin el nostre problema.»

–«El PP, en l'àmbit d'Espanya, ho farà. I aquí podríem córrer el risc. Fem un mal favor, perquè no estem parlant del que toca. Les coses d'aquí, ens les jugarem el dia que hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya. Barrejar qüestions catalanes o espanyoles amb les europees no és bo, perquè no ajuda que els ciutadans entenguin la qüestió d'Europa. Si tu planteges un problema que s'ha de resoldre a Catalunya, a Europa no se solucionarà i crearà frustració aquí.»

–«Crec que sí. CiU tenia el senyor Guardans. És treballador, ha fet la feina i és europeista. Sabíem que treballàvem per Catalunya, però des d'allà. El fet que no repeteixi i que el canvi hagi sigut cap a un independent, sobiranista, que no va votar la Constitució Europea... em porta cap aquesta reflexió.»

–«Això fa enfadar. Ni tan sols era una Constitució, era un tractat constitucional i ens resolia moltíssimes coses. La crisi ens estaria costant la meitat, a l'hora de prendre decisions, perquè estaríem coordinats. Políticament és un error per als que han votat que no. La gent federalista, i jo en sóc, amb allò no en teníem prou. Però som 27 països, 500 milions de ciutadans... posar d'acord tota aquesta gent és molt difícil, i un arriba on arriba. Els que la rebutjaven deien que hi hauria un pla B, i és un error polític, perquè no hi era. En lloc de tres passes endavant, n'hem fet una i mitja amb el Tractat de Lisboa.»

–«Ho veig possible si hi ha un canvi de majoria. Ho ha de votar la mesa del Parlament, president i vicepresidents. Si el vot de progrés és majoritari, tindrem possibilitats. Què s'ha de fer? Anar vicepresident per vicepresident, explicar-nos i convèncer. Hem de trobar que sigui avantatjós per a tothom. No ho podem demanar perquè som catalans i prou. Hem d'explicar que ho volem perquè som tanta gent, també per a totes les altres llengües que no estan representades. S'han de buscar interessos comuns.»

–«Ara el sistema funciona només en relació amb els estats: una llengua correspon a un estat, no hi ha cap més criteri. I s'ha de tenir en compte, com a mínim, un altre criteri, el dels ciutadans. El tema d'oficial o no oficial no serveix de gaire. Hauríem de començar a parlar de llengües de treball. Veure quines deixem: l'anglès, primer, el francès, l'alemany, l'espanyol, l'italià... I, després, veure a totes les altres, amb el criteri d'estat i de parlants, quina mena de joc els donem. Han de ser llengües de la Unió, també. Quan dic que no ha de ser llengua oficial, és en el terme, que penso que no anem bé. Si parlem de llengües oficials, entrem en la manera de funcionar d'ara. Oblidem-nos-en i repensem el sistema. El que està passant amb el català, una llengua parlada per sis milions en una àrea d'onze i de nou milions que l'entenen, és una anomalia democràtica.»

–«Hem de veure quina categoria li donem, però s'ha de revisar tot. En tots els països que han anat entrant hi ha la tira de llengües que no són la de l'Estat; mirem-ho. No és tan senzill com dir ‘llengua oficial' o no, és més complex. Ho exposarem després del 7 de juny si veiem que tenim possibilitats, perquè per presentar una cosa que sé que perdré, prefereixo esperar-me i veure si trobo una altra manera d'aconseguir-ho. Si no, és frustrant.»

–«Vaig votar-hi a favor plenament conscient. En aquell moment no hi havia cap directiva sobre el tractament de la immigració il·legal. Cada país podia fer el que li semblava. Amb la directiva avançàvem, era més garantista que res. Ara tots els països estan obligats a seguir una pauta. És un pas endavant. També era una manera de blindar les lleis del govern d'Espanya, perquè tenien el suport d'una llei europea; que no és el que volíem, nosaltres? Segur.»

–«Entenc que ho critiqui, és la seva actitud a l'hora de fer política. És el mateix del tractat: en vull més, anem a buscar el pla B. Políticament ens dóna la raó a aquells que ho aprofitem per avançar.»

–«Passa amb els partits petits. Nosaltres tenim la família, molt diversa. Els petits necessiten aliar-se, però quan arriben allà cadascú se'n va pel seu compte. La diferència és la força. Les decisions les marquen el grup popular o el socialista; no sols, però sense ells no es pot prendre decisions.»