"Lula té molta xerrameca però obté pocs resultats"

De petit, a Irlanda, som­ni­ava a remun­tar l’Ama­zo­nes. De jove, al semi­nari de la con­gre­gació de l’Espe­rit Sant, va cana­lit­zar la seva curi­o­si­tat anhe­lant ser mis­si­o­ner. Però Patrick Clarke sabia que “la reflexió és fona­men­tal abans de l’acció” i va deci­dir pas­sar per la uni­ver­si­tat dels Estats Units. Després va venir la gran aven­tura vital a l’altre Bra­sil, el de les fave­les. No el de samba, sol i platja.

Què el va empènyer a anar-hi?
Com tot­hom, vaig pas­sar les meves cri­sis: el dilema de casar-se o no, la inte­gri­tat cap a un ideal, ser un ins­tru­ment útil per als altres... i l’anàlisi que no tot allò que ve de la base és bo. El peda­gog bra­si­ler Paolo Freyre deia que n’hi ha prou posant un bar­ret de plàstic a un pobre perquè esde­vin­gui un dic­ta­dor. La clau és no con­dem­nar ningú sense conèixer-ne les cau­ses. Vaig entrar al Movi­ment de Defensa dels Fave­lis­tes, que s’ocupa d’una tren­tena de fave­les de São Paulo, el 1977. Ara tenim més experiència i fem front comú amb orga­nit­za­ci­ons com els Sense Terra.
¿Tre­ba­lla a la favela de Vila Pru­dente. Va ser difícil entrar-hi?
Torno a Freyre i a la teo­lo­gia dels opri­mits, que defensa que, quan entres en un lloc com aquest, has de ser com una mosca a la paret. Dis­cret. Ens va cos­tar un any mun­tar un pla d’alfa­be­tit­zació. El pas següent va ser la xarxa de cla­ve­gue­ram. Vam fer un mapa de la favela –on viuen 24.000 per­so­nes– i vam anar pas a pas. Un dels objec­tius era demos­trar que els fave­lis­tes podien can­viar la seva situ­ació. A poc a poc ens vam ado­nar que una forma fàcil de reu­nir la gent era pre­gar junts. Allà vaig des­co­brir què sig­ni­fica la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment.

¿Com se’ls va ocórrer mun­tar un espai cul­tu­ral en un ter­reny pen­sat per vet­llar els morts?
No sabíem on ubi­car-lo i vam com­prar una caseta de fusta que hi havia en aquest espai. A més, tres ger­ma­nes que tenien una escola d’art van accep­tar tute­lar un cen­tre on s’orga­nit­zen acti­vi­tats cul­tu­rals i cur­sos per a nens i joves. De vega­des vénen artis­tes de renom per aju­dar els nens a des­co­brir què hi ha més enllà de la favela. A més, als tallers tre­ba­llem l’auto­es­tima, que és la millor eina per aca­bar amb la violència.

Com obte­nen els recur­sos?
Aquest és el pro­blema. Pel cen­tre hi pas­sen diària­ment més de cin­quanta nens, a qui donem dos àpats dia­ris. El meu germà, que viu a Irlanda, ha mun­tat una asso­ci­ació d’amics que ens ajuda, però és com­pli­cat.

¿Què pensa del pla de Lula per era­di­car la violència a les fave­les?
Molta xer­ra­meca i pocs resul­tats. Hi ha diners, però la pri­o­ri­tat no són els més des­a­fa­vo­rits. Lula ja pot anun­ciar plans, però els diners es per­den pel camí. Vam rebre una pro­posta de l’alcalde d’aju­dar-nos, però el preu era rees­criure el pro­jecte. Si tenim una visió, per què l’hem de can­viar?

¿El prin­ci­pal pro­blema a les fave­les segueix sent el nar­cotràfic?
Ara sí. Els sica­ris dels nar­co­tra­fi­cants cobren uns 400 reals per set­mana, és una molt bona feina i con­tro­len tot­hom que hi entra.

¿Ha ser­vit de res la decisió del govern d’enviar l’exèrcit a Rio de Jane­rio perquè con­troli les fave­les?
La segu­re­tat pública al Bra­sil és de difícil solució. La violència és una plaga, però el pro­blema de fons és la mala dis­tri­bució de la riquesa. Així no hi haurà mai pau! Les solu­ci­ons de Lula són pal·lia­ti­ves, però tam­poc podem dir que no hi hagi fet res.

¿La decisió judi­cial de pro­ces­sar el seu exhome fort, José Dir­ceu, és una esto­cada per al pre­si­dent?
Lula és un expert a esqui­var tem­po­rals i, a més, té un gran poder comu­ni­ca­tiu. Segons una enquesta, tor­narà a ser pre­si­dent. Però els pobres no tenen un horitzó.

¿A què es deu l’expansió dels cen­tres evangèlics al Bra­sil?
Un inves­ti­ga­dor equa­torià va estu­diar docu­ments de la CIA i va des­co­brir que el 1964 ja volien des­truir la uni­tat de l’Església catòlica a Lla­ti­noamèrica. L’estratègia va ser finançar les sec­tes evangèliques, que s’han mul­ti­pli­cat. Però hi ha molts fac­tors a mesu­rar: la glo­ba­lit­zació de l’indi­vi­du­a­lisme i del con­sum fins i tot en els actes simbòlics i sagrats. També cal dir que el cato­li­cisme no surt a bus­car els feli­gre­sos, en canvi, les sec­tes, sí. Tenen un mis­satge sen­zill, pres­cin­dei­xen de l’inter­me­di­ari i exal­ten la indi­vi­du­a­li­tat. Per con­tra, el cato­li­cisme prima la comu­ni­tat. A més, quan el Papa va ser al Bra­sil no va donar cap indi­cació als bis­bes sobre com com­ba­tre-les. Amb tot, la res­posta no és gens fàcil.