Un papa de foc ha marxat de manera pasqual, en el dia de més esplendor de tot el cicle litúrgic. El pontífex argentí ha aguantat ensurts, disgustos i ha clamat contra guerres i injustícies, fent aquells copets de puny subtils a la primera etapa del pontificat, i obrint els ulls amb la lluentor de la vida aprofitada aquests darrers dies. El jesuïta Jorge Bergoglio no coneixia Roma excessivament, quan aquell març de fa dotze anys va ser escollit per liderar la barca de sant Pere, però sí que havia visitat freqüentment la basílica de Santa Maria la Major –prop de l’estació de tren de Termini, a Roma–, on ha demanat ser enterrat, fugint de la pompa vaticana que li feia nosa, però que suportava com a part del seu paper.

Ell mateix s’autodefinia com a furbo (astut, en italià), i una persona que es sabia moure. Devien ser aquestes les qualitats que l’Esperit Sant va privilegiar quan el va triar per liderar aquesta institució mil·lenària i que els seus col·legues cardenals van saber valorar, descavalcant els pronòstics d’un papa italià que tornés a posar ordre a aquesta anomalia de pontífexs polonesos i alemanys.

Amic dels seus propis canals, preferia una trucada telefònica que grans manifestos. No ha visitat Argentina, de papa, deixant clar que no volia ser instrumentalitzat per finalitats polítiques. De fet, s’ha passat el pontificat anant a llocs que podríem considerar menors geopolíticament parlant, començant pel primer viatge, a l’illa de Lampedusa, passant per Lesbos, Mongòlia, Egipte, els Emirats Àrabs, la República Centreafricana, Moçambic o Papua Nova Guinea. Tampoc va visitar Espanya, tot i estar convidadíssim en diverses ocasions, sigui amb motiu de Santiago de Compostel·la, Santa Teresa d’Àvila o Sant Ignasi de Loiola. Li hauria resultat fàcil, hauria tingut molt d’èxit, però no era la seva missió ni el que el motivava. Pensava que no calia. Les seves prioritats l’han dut a ser el papa dels darrers: gent sense reconeixements socials ni eclesials veien com el pontífex els dedicava temps, cartes, trucades.

Es passava, si li ho permetia l’agenda, més temps atenent qüestions “del món”, evitant la paperassa més interna i burocràtica incorporada en l’ADN vaticà. Més d’un cop, en una audiència, deia “sabeu què, deixo els papers”, i es posava a parlar de les galetes que li feia l’àvia, o dels records de quan era petit i el món era més humà. I es guanyava així la gent, amb espontaneïtat (fent anar de crani traductors i assessors de comunicació, naturalment). Un papa que ha encaixat mans com una estrella del rock. Ha rentat peus d’in-terns a la presó. Ha fet bromes amb tothom, i sobretot ha dut bons aires al Vaticà, una ventada d’aire molt pur i fresc que ha recorregut la institució, deixant glaçats a molts, i escalfant amb tendresa a altres.

És impressionant la perseverança d’aquest papa, el primer que s’expressava en espanyol, el primer llatinoamericà, el que no es rendia. Se’n va en ple jubileu de l’esperança. Havia dit que la gràcia “no és part de la consciència, és la quantitat de llum en les nostres ànimes, no el coneixement ni la raó”. I ell en tenia en abundància, de llum a la seva ànima. Les vegades que he pogut saludar-lo he vist com agafava la mà i et seguia amb la mirada, dedicant-te aquell esguard papal que era sempre una festa d’esperança.

El papa ha acollit molts catalans que l’han pogut visitar fins poques setmanes abans de morir, i sabia molt bé qui érem, de la Moreneta al procés. Hem tingut un excel·lent interlocutor amb el cardenal Omella, que ha estat al seu costat i l’ha sabut interpretar, traduir i divulgar, fent també de la diòcesi de Barcelona un indret que intentés tenir aquella “olor d’ovella” que proclamava Bergoglio, un papa que veia com n’era d’“hipòcrita dir-se cristià i fer fora un refugiat o algú que busca ajuda, que té gana o set, o que necessita ajuda”.

Aquest era el papa que deia que “fins i tot en el món desenvolupat, els efectes de les estructures i accions injustes són massa evidents”. I encoratjava a fer embolic (“hagan lío”), a ser responsable: els nostres esforços s’han d’encaminar a restaurar l’esperança, corregir els errors, mantenir els compromisos i promoure el benestar de les persones. Ja s’han incorporat expressions com l’Església com a “hospital de campanya”, o una “Església de frontera”, de missió, “en sortida”, cap enfora.

Per què és un papa tan estimat? Perquè la gent l’entenia, el sentia proper, el veia de veritat. Un papa coherent. Un papa que llegia (un dels seus darrers textos encoratja la literatura dins els seminaris, perquè els nous mossens entenguin més el món i les seves aventures). Un papa que escoltava. L’escolta ha estat un dels conceptes claus en el procés de “sinodalitat”, aquest “caminar junts” que ha volgut inculcar dins totes les estructures eclesials, i que costa implementar, perquè alguns dels seus no són prou obedients i no creuen, i perquè d’altres, directament, no hi creuen. Però ell ho ha deixat enllestit i el procés està impregnant les maneres de fer de l’Església, que ha de dialogar amb el món i estar atenta a les ferides que aquest viu.

Hi ha inquietud, al Vaticà, i al món, sobre la successió. Els cardenals ja estan fent les maletes per volar cap a Roma. Ara venen dies d’agraïment per la seva vida. Hi haurà els novendiali, les reunions, les celebracions, hi haurà ciris i espelmes, i algú gosarà demanar ja ara que sigui sant.

Caldrà estar molt atents a qui presideix la missa de les exèquies. El cardenal Ratzinger, que aquell divendres 8 d’abril de 2005 va fer una homilia espectacular en el funeral del papa Joan Pau II, va deixar un programa per al futur de l’Església, va acabar governant-la.

El papa Francesc, el reformador, marxa en plena primavera. De totes les imatges que ens ha deixat, la de la setmana passada saludant, sense dir cap paraula, els interns de la presó, separats només per un vidre, és molt eloqüent i entranyable. Papa sense filtres ni límits, el seu naixement fa 88 anys a Buenos Aires ha estat una bona notícia, d’aquelles que fan recuperar la confiança.

*Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura.