Rebel·lió judicial
Els jutges conservadors desafien el poder legislatiu i es resisteixen a aplicar la llei d’amnistia deu mesos després de la seva aprovació
El 10 d’abril, la sala penal del Suprem va rebutjar el recurs d’apel·lació de Puigdemont i el seu futur és en mans del Constitucional
“No és cap sorpresa. Ni en el fons, ni en la forma.” El líder de Junts, Carles Puigdemont, va reaccionar amb aquestes paraules a la negativa del Tribunal Suprem a aplicar-li la llei d’amnistia. Tot i haver estat un dels principals impulsors de la norma que es va aprovar al Congrés el 30 de maig del 2024, l’expresident de la Generalitat es veu obligat a continuar a l’exili a causa de “l’actitud de rebel·lia contra el poder legislatiu i la rebequeria davant d’una llei que no els agrada”, tal com va argumentar en el mateix escrit.
El passat dia 10 es va donar a conèixer que la sala d’apel·lacions del Suprem avalava la decisió del jutge Pablo Llarena de denegar l’amnistia per malversació a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig. Els magistrats no han tingut manies a portar fins als límits més inversemblants la interpretació del delicte amb el propòsit d’excloure’ls de l’amnistia. En una veritable cabriola argumental, defensen que organitzant l’1-O amb fons públics es van estalviar diners de la seva butxaca, de manera que això entra dins de l’excepció de “benefici personal de caràcter patrimonial”. La conclusió de la interlocutòria coincideix amb la de Llarena i la sala penal per als altres condemnats per aquest delicte, el president d’ERC, Oriol Junqueras, i també els consellers Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, que ja ha anat al Constitucional en empara. En l’escrit declaren que a l’hora de valorar la suposada malversació s’hi han d’incloure “tant l’increment dels actius patrimonials com el no detriment del passiu”. O, dit en altres paraules, que un subjecte es beneficia patrimonialment no només quan veu incrementat el seu patrimoni, sinó també quan no es redueix perquè les seves suposades obligacions són assumides pels fons públics, en teoria de forma il·lícita. Segons es pot llegir en la interlocutòria, de 42 pàgines, els “investigats es van beneficiar patrimonialment en tant que van impulsar personalment un projecte polític il·legal i van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que aquesta iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic”. El tribunal, a més a més, dona un cop de mà a Llarena i no només nega que la seva interpretació sigui “extravagant”, sinó que afegeix que “té sòlid agafador en la interpretació en termes literals de la norma conforme a criteris de normalitat lingüística, no és en cap manera contrària a cap valor o principi constitucional i, finalment, no està en contradicció amb l’orientació material de la norma en tant que aquesta va establir una excepció singular per a les persones investigades per possibles delictes de malversació, excepció amb un concret significat que es postula en la resolució impugnada, per més que no estigui exempt de dificultats”.
La decisió del Suprem no ha estat, tal com afirmava Puigdemont, cap sorpresa. Però es tractava d’una fita necessària, del darrer escull per poder recórrer al Tribunal Constitucional. Des del primer moment, el Suprem s’ha convertit en el principal instrument per combatre la llei d’amnistia. Primerament va ser el jutge instructor de la causa, Pablo Llarena, i el 10 d’abril ho va ratificar la sala penal de l’alt tribunal rebutjant el recurs d’apel·lació de l’expresident. Ara, el futur de Carles Puigdemont és a les mans del Tribunal Constitucional; mentrestant, però, l’advocat del líder de Junts, Gonzalo Boye, explora un camí alternatiu per al retorn: apartar el Suprem i fer que sigui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el que tingui la decisió. El TSJC va ser el primer que va aplicar l’amnistia, en aquell cas a l’exconseller Miquel Buch i al mosso acusat de fer d’escorta a l’exili, Lluís Escolà. Boye sempre ha defensat que la causa de l’1-O no era competència del Suprem i que no eren els jutges predeterminats per la llei.
Una revolta anunciada
La decisió del Tribunal Suprem és l’enèsim episodi de la revolta que protagonitzen alguns jutges conservadors. Fa mesos que s’han declarat en rebel·lia i desafien obertament el poder legislatiu, ja sigui a través de declaracions carregades d’intencionalitat política en actes públics aparentment acadèmics o bé portant la interpretació de la llei fins a límits insospitats, gairebé a l’estil d’un escriptor de fulletons. La rebel·lió dels jutges es va anunciar ja des de dies abans que el Congrés aprovés la llei d’amnistia, quan ni tan sols era clar el seu abast ni si s’acabaria aprovant. Però va ser a partir de l’11 de juny de l’any passat, quan la norma va aparèixer publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), quan es va iniciar la guerra oberta.
Com és sabut, el desplegament de la llei depèn dels jutges, de tots aquells que tenen entre mans alguna de les causes que afecten els beneficiaris de l’amnistia. En el recompte més baix de represaliats, que és el que va oferir la fiscalia en el seu moment, s’haurien hagut de beneficiar de l’amnistia 486 persones, encausades en 82 procediments. Del total de beneficiaris, n’hi havia 697 per la via penal, dels quals 540 tenien procediments oberts, i 157 ja tenen una sentència ferma; i 919 per la via administrativa, la immensa majoria dels quals afectats per multes que resultaven de l’aplicació de la llei mordassa, i la resta condemnats o encausats pel Tribunal de Comptes. L’amnistia ha arribat a 84 manifestants i activistes i a 13 polítics i càrrecs públics. Paradoxalment, la policia no ha vist rebutjada cap de les seves demandes d’amnistia. Per contra, 28 manifestants i 23 polítics sí que han vist com se’ls ha vetat l’aplicació de la llei de l’oblit penal. Com a estadi intermedi, entre el sí i el no, les derivacions a tercers tribunals, en forma de qüestions sobre la constitucionalitat de la llei o el seu encaix en el dret de la Unió Europea, s’han aplicat per a 15 manifestants o activistes i per a 52 polítics o càrrecs públics.
Tot i el paper que van tenir a l’hora de forçar el PSOE a aprovar la llei d’amnistia, els que més lluny estan de veure’s beneficiats per la norma són els líders del procés condemnats pel Tribunal Suprem pel delicte de malversació per la seva responsabilitat en l’1-O, tant els que encara compleixen la pena d’inhabilitació –com el president d’ERC, Oriol Junqueras– com els que van emprendre el camí de l’exili i van ser processats en rebel·lia –com l’expresident Carles Puigdemont–. Que el Suprem hagi considerat que la malversació que van cometre implicava un enriquiment personal il·lícit vetat per la mateixa llei ha suposat que cap d’ells hagi encara rebut els beneficis de la seva aplicació.
La rebel·lió dels jutges s’expressa en cada resolució, en cada moviment, però també en les seves declaracions públiques, en què sovint es disfressen de polítics. Fa pocs dies, el jutge Llanera es mostrava “personalment convençut, i amb arguments jurídics sòlids”, que el recurs no tindria “recorregut des del punt de vista de la mateixa doctrina constitucional”, perquè la darrera paraula la tenen els jutges del Tribunal Suprem; o sigui, ells. El jutge, que des del primer moment s’ha pres la detenció de Puigdemont com una qüestió personal, va deixar anar aquest advertiment en un acte organitzat pel Col·legi d’Advocats de Granada, en què va tancar la porta a la possibilitat que el Tribunal Constitucional pogués corregir la seva decisió de no amnistiar l’expresident de la Generalitat. La revolta judicial, doncs, continua oberta, sense treva; i posa de manifest, una vegada més, la fragilitat de la democràcia espanyola.