La llarga història de l’estocada a l’Estatut

La sentència de l’Estatut serà l’estocada final. Certificarà una fissura política entre Catalunya i Espanya de molt difícil solució. Haurà fracassat la via d’aconseguir autogovern a través d’un canvi estatutari. Des de la Transició la reforma de l’Estatut era una capsa tancada que el país es guardava a la prestatgeria. El catalanisme la guaitava amb un punt d’esperança com un mètode que s’usaria per acostar el país a la sobirania, superant el peix al cove. Ara s’ha vist que no. No només s’aplicarà la castració –química o física– al text estatutari, sinó que quedarà enderrocada potser per sempre més aquesta via. L’Estat és més fort del que pensava el catalanisme.

La negociació del nou Estatut va començar amb un engany: “Donaré suport a l’Estatut que aprovi el poble de Catalunya”, va dir el 2003 José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores cap de l’oposició, en un míting del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona que ha passat a la història. Les conseqüències d’aquella frívola frase han estat tremendes. Va distorsionar que l’Estatut era en realitat un pacte d’Estat que s’havia de consensuar entre el Parlament català i el Congrés espanyol, i va donar la falsa imatge que Catalunya podia formular lliurement una proposta que després seria plenament respectada per la part estatal. D’aquesta mentida de Zapatero en va sortir una negociació tacticista, laberíntica, que acabaria costant el càrrec a polítics de primer rengle, començant per Pasqual Maragall.

A partir del 2004, el Parlament català va negociar l’Estatut immers en aquesta contradicció insalvable: Zapatero, que en aquell moment tenia José Montilla de ministre d’Indústria, esperava que el PSC li portés al Congrés un text digerible en el debat polític espanyol. És a dir, un salt endavant però dins d’un ordre. Catalanisme ben entès. Però el rumb de la negociació al legislatiu català era nacionalista, i amb el convenciment general que Zapatero acceptaria el text que se li presentés. ERC es va desmarcar dels socis del tripartit per anar més enllà en matèries molt sensibles, com els drets històrics. No volia quedar per sota de la posició que defensava CiU, que alhora s’entossudia a deixar la seva petjada en el projecte. “Aquest serà l’Estatut de Pasqual Maragall, però nosaltres deixarem l’empremta al contingut”, deia aquells dies el negociador de CiU Francesc Homs. El tripartit havia de pactar amb CiU per tirar endavant el text al Parlament, ja que calien 90 diputats (dos terços). Es congriava així la tempesta que es carregaria a Maragall.

La caverna, Bono i Ibarra
La política espanyola no va interferir en absolut en la negociació de l’Estatut durant mesos. No interessava a Madrid. Però un dia van canviar el xip: els partits catalans van definir en el nou text estatutari Catalunya com a nació. I aleshores es va desencadenar la primera ofensiva de la caverna mediàtica contra el projecte. Va posar-se en marxa la gran maquinària. I van sumar-se a les crítiques dirigents socialistes com José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. La Moncloa es va començar a preocupar per l’impacte de les deliberacions catalanes en la política espanyola. I el PP va interpretar que allà tenia un filó a explotar. Josep Piqué, que aleshores presidia el PP català, era partidari de donar suport al projecte. Però Génova ja apuntava en sentit contrari, i aquesta va ser una de les causes de la retirada política de l’ara directiu de Vueling.

El darrer punt que va debatre la ponència de l’Estatut va ser el model de finançament, amb una fórmula que trencava amb el cafè per a tothom. Catalunya no quedava sota el paraigua de la llei orgànica de finançament i passava a controlar la seu d’hisenda a Catalunya. “La plaça Letamendi”, deien els diputats.

Aquell dia arribaria la gran topada. José Montilla, que acabava d’arribar d’un viatge oficial a Miami com a ministre, es va traslladar al Parlament per parlar amb Maragall. Va pujar les escales solemnes, es va adreçar a les dependències socialistes, i un cop allà va demanar que hi acudís el president de la Generalitat. Aquest estava reunit al seu despatx, a l’altre extrem de l’edifici. I Montilla va comunicar al president que el PSC no podia acceptar aquell redactat i que posava el PSOE en massa problemes. El PSC va celebrar després una executiva i es va pronunciar en els mateixos termes. Miquel Iceta ho estava dient quan TV3 va entrar a fer el mut (gravar sense so) per a les imatges de recurs. La televisió ho va enregistrar, tot i que no ho va emetre.

L’Estatut estava bloquejat a poc més d’una setmana que el Parlament prengués la decisió definitiva.
El 28 de setembre, només dos dies abans del ple que havia de votar definitivament l’Estatut al Parlament, es va desbloquejar l’acord per l’actitud tossuda de la família Maragall. El convergent Francesc Homs va telefonar a Ernest Maragall, que aleshores era secretari del govern, i aquest va acceptar fer un darrer intent negociador. A casa del germà del president al carrer Bailèn, menjant una truita per sopar, van reprendre l’acord sobre el model de finançament. Pasqual Maragall el va acceptar. Era evident que l’Estatut tiraria endavant, però l’aleshores president havia quedat sentenciat políticament.

D’aquesta manera, amb l’acord final entre Maragall i Artur Mas segellat davant el quadre de Tàpies al Parlament, es va arribar al pacte sobre la proposta catalana d’Estatut. Se li va dir l’Estatut del Parlament, seguint encara l’aurèola que havia marcat falsament Zapatero quan va dir que acceptaria el text que se li enviés.

Però el projecte estatutari va començar la seva negociació a les Corts entre el recel públic del PSOE i l’hostilitat agra del PP. L’opinió pública catalana no entenia les negociacions, després del compromís assumit per Zapatero al Palau Sant Jordi. La confusió es va traslladar a la capital espanyola. I la víctima final en seria el primer tripartit.

Pasqual Maragall ja va quedar a l’ombra en aquesta segona negociació. Els representants del PSC es van ubicar al costat dels dos homes forts designats per Zapatero per consensuar amb els catalans, els ara ministres Alfredo Pérez Rubalcaba i Francisco Caamaño. Miquel Iceta intentava acostar posicions entre la part del govern central i la del Parlament. A la pràctica la part catalana va quedar monopolitzada per CiU, ERC i ICV, però sense unitat després del desmarcatge dels socialistes.

Aquella negociació no anava enlloc, perquè quan un partit arribava a un acord l’altre el considerava insuficient. En una trobada al Parlament, durant un recés, Perez Rubalcaba em va resumir com ho veia: “Això és un circ amb tres pistes, i no hi ha manera”. El gran estrateg del PSOE va arribar al convenciment aquell dia que el desenllaç només podria venir d’un pacte final amb CiU, amb una sola pista que arrossegués les altres dues.
No li va costar gaire convèncer-ne Zapatero.

El president espanyol va mantenir encara diverses reunions amb Joan Puigcercós i Joan Ridao per consensuar la proposta d’una majoria catalana a l’aeroport del Prat. Zapatero va arribar a fer aquest pacte amb els republicans, però va rebre pressions d’Aena i dels sindicats dels aeroports i se’n va desdir.
Després de diversos contactes, el president del govern va convocar Artur Mas a la famosa reunió a la Moncloa el 21 de gener del 2006, de la qual no hi ha constància gràfica. Va ser la cèlebre cimera final de l’Estatut. Si la trobada acabava amb acord, tiraria endavant, i si no, hauria fracassat. En aquella darrera reunió, Zapatero i Mas van abordar només dos aspectes, malgrat tot el que se n’ha dit: la definició de Catalunya com a nació i el model de finançament. Van consensuar el redactat final en aquestes dues matèries, fins al límit màxim que va acceptar el líder del PSOE. El president espanyol va telefonar al final de la trobada Alfredo Pérez Rubalcaba. “Vine a prendre una cervesa”, li va dir per amagar que estava reunit. El negociador del PSOE veia culminada la seva estratègia. Quan ja s’acomiadaven, Mas va advertir a Zapatero que no oblidés comunicar l’acord a Maragall. “Alfredo, truca-li”, va ser la resposta lacònica del líder socialista.

El referèndum i set recursos
Aquest resultat va provocar la reacció ja coneguda d’ERC retornant a l’Estatut del Parlament, i la negativa a acceptar el pacte final, que va acabar amb la seva expulsió del govern. El referèndum del 18 de juny del 2006 va validar l’Estatut negociat amb tantes hipoteques. Però aleshores va posar-se en marxa la maquinària de reserva de l’Estat: els recursos d’inconstitucionalitat al TC.

L’Estatut no ha estat recorregut només pel PP, sinó que també ho va fer, amb un contingut similar, el Defensor del Poble, Enrique Múgica. I a més van presentar recursos per qüestions més concretes Aragó i les Illes Balears (governades pel PSOE) i Múrcia, la Rioja i el País Valencià (governades pel PP). En total, 7 recursos pesen sobre l’Estatut.

El pas del text pel Constitucional des d’aquell ja llunyà 2006 frega el ridícul. Amb un magistrat recusat, un altre de finat i una guerra oberta entre PSOE i PP que impedeix la renovació dels 4 que han acabat el mandat, la presidenta María Emilia Casas no ha aconseguit dictar cap sentència. Un dels magistrats proposats pel PSOE, Manuel Aragón, que es mou per ser el substitut de Casas en el futur, s’ha alineat amb el sector pro PP. Fins a quatre esborranys de sentència han fracassat fins ara en el desacreditat TC. Divendres va quedar derrotat el cinquè, després de 4 anys de rumors. Tot a l’espera de l’estocada final, amb una sentència encara més dura.