Política

Antoni Fogué: “Els governs locals patim un finançament anacrònic”

Entrevista al president de la Diputació de Barcelona

Antoni Fogué defensa en aquesta entrevista la necessitat de pactar a tres bandes un nou finançament pels ens locals a mig termini, i un pla de xoc a curt.

Hi haurà una fallida de les finances dels ajuntaments el 2010?
Les finances del món local són en una situació molt difícil, però parlar de fallida és més complicat i més si parlem d’administracions. Val a dir que no estan més complicades avui que fa sis mesos. Després del finançament autonòmic apareix la reivindicació amb força, però no és nova. El que passa és que els governs locals patim un sistema de finançament anacrònic i obsolet des de fa 10 o 15 anys, una patologia crònica que hem anat passant gràcies a un cicle econòmic bo. Però en els últims 14 mesos, a la situació crònica s’hi ha afegit la crisi financera i econòmica, i tenim un patiment crònic i una malaltia conjuntural que ho fa insostenible.

Quin és el límit d’endeutament?
El 110%. Per superar-lo cal una autorització de la Generalitat. Si els ajuntaments necessiten més recursos, és perquè en aquests 30 anys han rebut un finançament d’acord amb els serveis obligatoris que han de prestar. Però del més petit al més gran, els ajuntaments no ofereixen els mateixos serveis ara que fa 15 anys.

L’Estatut és una bona eina?
Com en el finançament de la Generalitat, has de rebre recursos suficients per prestar els serveis i després tenir capacitat impositiva pròpia perquè cada govern municipal faci polítiques, perquè els ajuntaments són governs locals, no oficines. Ara, aquest canvi no es pot fer amb pressa i s’ha de superar allò del 25-25-50 o 30-30-40. Hem d’ajustar competències i finançament. I ho hem de fer entre ajuntaments, Generalitat i Estat. Ja no és un tema només d’ajuntaments i govern d’Espanya perquè hi ha moltes competències transferides. És un bon moment, i l’Estatut un bon instrument, per modernitzar l’administració local perquè sigui més eficient. Hem de gastar menys per fer el mateix o gastar més perquè oferim més serveis. I, mentrestant, la Generalitat i sobretot l’Estat han d’abordar accions urgents perquè el 2010 els veïns no pateixin les conseqüències de la crisi i del mal finançament.

Quina solució conjuntural proposa? Una injecció de diners per pagar els proveïdors?
És veritat que si un té menys ingressos els pagaments s’endarrereixen, però també que portàvem anys molt bons en què la majoria dels ajuntaments pagaven al corrent a 30-60-90 dies. Ara hi ha el risc d’endarrerir pagaments i és dolent pel proveïdor i l’economia. Els ingressos baixaran, però la demanda social associada a la crisi, augmenta. I fa que la situació sigui insostenible. S’ha de fer una acció via pressupostos generals de l’Estat, i les comunitats també s’hi han d’afegir, per garantir uns ingressos el 2010, equivalents al 2009 com a mínim. Injectant diners per via dels pressupostos o els fons de cooperació.

No era possible fer-ho en paral·lel al finançament autonòmic?
Era un bon moment, però sent realistes, amb el que ha costat arribar a un acord en el finançament autonòmic, a hores d’ara encara hi seríem.

El PP va treure l’IAE. Si encara el cobressin la situació seria millor?
Ha afectat perquè es va compensar de manera insuficient i basant-se en el moment en què es va treure l’IAE i, per tant, no s’han pogut aprofitar tots aquests anys de bona conjuntura econòmica. El que no es pot fer és que un nivell d’administració tregui ingressos a un altre nivell.

Els ajuntaments s’han basat molt en les llicències d’obres. Ara es demostra que això només serveix per sortir del pas.
L’activitat immobiliària ha permès generar molts ingressos i prestar serveis, però també se n’han de prestar més perquè hi ha més població i calen més equipaments. Un municipi no pot sustentar el seu model de poble únicament i exclusivament en el creixement. Aquell model de creixement d’urbanitzacions hem vist que és contraproduent. El model ha de canviar i adequar-se al nou model productiu.

Cada municipi ha de tenir un auditori i una piscina coberta?
Per això parlo d’un sistema local més eficient. Amb tot, els ajuntaments són bastant raonables i a la Diputació juguem aquest paper racionalitzador. Cap veí no ha d’estar privat dels serveis d’un altre, però per això hi ha les mancomunitats.

Fins a quin punt des de la Diputació veuen amb bons ulls les vegueries?
L’Estatut deixa clar que les diputacions es transformaran en els consells de vegueria com a govern local intermedi. L’Estatut no en fixa el nombre i jo en aquests moments ni ho qüestiono ni ho avalo. L’important és que ens posem a treballar en les competències i el finançament i veure pros i contres. Els consells de vegueria són administració local, no un govern descentralitzat de la Generalitat. Han de servir per millorar l’eficiència i no per fer més cara l’estructura per fer el mateix. Set és el nombre sobre el qual hi ha més consens, però pot semblar més un exercici de tiralínies que d’organització. La vegueria de la Catalunya Central, en l’àmbit de la província de Barcelona és el 8% de població i hi destinem entre el 20 i el 22% dels recursos. El factor fonamental de finançament és la població. Qui farà aleshores el paper de correcció?

La Diputació ha resolt el problema dels arbres que van caure per la nevada?
N’hem retirat molts. S’ha retirat tot? Segur que no. Tenim pressupostat 4 milions perquè al setembre continuem netejant boscos.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.