Política

Socialistes, entre la C i la E

El PSC deixa de tenir grup propi a Madrid el 1982, després del 23-F i de la victòria de Felipe González, i des de llavors es debat entre la defensa de la pròpia sobirania i l'amenaça d'escisió

Les darreres lletres de les sigles socialistes indiquen la localització: PSC, Catalunya; PSOE, Espanya. Al socialisme català se li ha d’atorgar la gosadia històrica d’integrar al seu si el socialisme espanyol, l’any 36 al PSUC, i l’any 78, al PSC; en tots dos casos, la federació catalana del PSOE s’integrava en minoria en un partit nou plenament català que preveia la idea de nació catalana i l’autodeterminació. Els problemes han vingut després i s’ha instal·lat un debat entre la nacionalització catalana del socialisme espanyol i la nacionalització espanyola del socialisme català. La tensió latent arriba als nostres dies, i el pols pel finançament ha estat, per ara, l’últim.

Diumenge el conseller del finançament, Antoni Castells, demanava en aquest diari “una veu pròpia a Madrid”, eufemisme políticament correcte de l’enyorat grup parlamentari al Congrés, extingit a la legislatura de 1982, justament la que va portar Felipe González a la Moncloa. El PSC ha tingut més vida sense grup propi que amb grup propi, però tot i que aquella experiència només va durar cinc anys, segueix sent recurrent perquè no està resolta. “La qüestió és més de correlació de forces que no de grup parlamentari”, amb aquesta frase resumeix el debat actual una font de la direcció socialista. “Nosaltres vam poder aguantar el primer tripartit, després de l’anada de Carod a Perpinyà, perquè governàvem a Catalunya i el PSOE era a l’oposició a Espanya, si no la pressió per trencar hauria estat insuportable. Quan estem tots dos al govern, el tema es complica. Quan el PSOE era a l’oposició, feia el discurs de l’Espanya plural, però quan arriba al govern, es fan enrere, perden capacitat d’audàcia en nom d’una política conservadora per mantenir tot l’espectre de l’electorat possible”.

El PSC va perdre el grup, Socialistes de Catalunya, amb el canvi de reglament del Congrés del 10 de febrer de 1982, temps de turbulències, cop d’Estat el dia 23, i el 30 de juny aprovació de la Loapa (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic), que serà un dels preus civils pagats a l’amenaça militar. La Loapa tindrà com a conseqüència una restricció més en l’autogovern, singularment en el capítol pressupostari, a través de la Lofca (llei orgànica de finançament de les comunitats autonòmiques), que encara transfereix números vermells cap a Catalunya.

Els socialistes catalans no es van menjar la Loapa, però els la van fer empassar amb embut. Ernest Lluch, portaveu de Socialistes de Catalunya, no compleix el mandat de votar-hi en contra, per pressions del PSOE, que volia una única veu, i en nom d’un concepte de l’obrerisme tributari encara de l’internacionalisme proletari: el socialisme de la E també té una O. El consell nacional del PSC destitueix Lluch com a portaveu, i constitueix un corrent anomenat Nova Majoria, amb Eduardo Martín Toval i Joan Prats. Al tercer congrés, celebrat a Castelldefels el maig de 1982, s’ensenyen els ganivets amb tal virulència que el perill d’escissió aboca a un pacte de supervivència. Obiols, líder del sector catalanista, s’imposa amb claredat i en la ponència estratègica es palesa “la nostra sobirania com a partit nacional”, s’apunta el model d’Estat federal i s’hi inclou una tímida “vertebració orgànica amb el PSOE”. Però cinc mesos després el PSOE guanya les eleccions generals, González és president en un canvi històric. L’esquerra torna al poder després de cinquanta anys, amb una guerra civil i una repressió brutal entremig. González i Guerra volen una veu socialista única a Madrid, i la veu i la imatge del PSC es dissolen en el PSOE. En les següents eleccions autonòmiques, abril de 1984, Convergència guanya per majoria absoluta, amb 31 diputats més que el PSC, pels només 10 que els separaven en la legislatura de 1980.

Torna la crisi d’identitat, però els números de Madrid cotitzen més a l’alça que els de Barcelona. El PSC intenta resistir i agafar la iniciativa. Obiols, a la Diada de 1985, llança la declaració Catalunya, assignatura pendent de la democràcia espanyola: la Constitució “quan parla de nacionalitats i regions, no parla de vaguetats i d’entelèquies, sinó de realitats, de l’existència de fenòmens nacionals diferents, entre els quals el fet nacional català [...]. No és bo que això es vulgui cobrir senzillament sota la capa d’una política autonòmica generalitzada”, sinó que “un govern s’ha de plantejar com una qüestió d’Estat l’existència d’aquest fet nacional”. El 1987, d’altra banda, el PSC, en el seu cinquè congrés, aprovarà definitivament la seva “proposta federalista”, que obtindrà un gran ressò i en la qual planteja l’elevació del sostre competencial, la coresponsabilitat fiscal, la transformació del Senat en cambra territorial, la participació de Catalunya en les decisions d’Estat i en les decisions relatives a la Unió Europea.

El model espanyol inercial entrarà en fallida amb la sentència contra la Loapa, i amb una deserció important de la posició felipista, la d’un Ernest Lluch que, després de ser ministre i d’una crisi amb el seu propi partit que li és dolorosa, torna a la universitat i amb una profunda immersió personal al País Basc. Lluch es farà d’Elkarri. L’última reflexió política de Joan Reventós serà precisament a la revista d’Elkarri (març 2001) i constituirà un cant al federalisme.

El cinquè congrés del PSUC, de gener de 1981, amb l’engreixament del comunisme més ortodox, havia sigut una porta oberta al transvasament de dirigents i electors cap al PSC. El PSUC passava de vuit diputats al Congrés en les dues primeres legislatures a un en la tercera. El desembarcament de psuqueros al PSC reforçarà el seu perfil catalanista i li donarà de retruc una patent indiscutible de lluita antifranquista que el PSOE tenia més en persones que com a tal partit; Vázquez Montalbán ho va ironitzar: “PSOE, cent anys d’història i quaranta de vacances”.

El PSC, l’any 1981, substituïa Lluch per Verde Aldea, que ve del partit de Pallach, de catalanisme no qüestionable i protagonista de la, per ara, única sociovergència, el Pacte Democràtic per Catalunya, que va concórrer a les eleccions de 1977 amb Jordi Pujol de cap de cartell. Ideològicament, el PSC recupera Rafael Campalans, el seu ideòleg de principis del XX, el primer teòric de l’extensió de la catalanitat als no nascuts a Catalunya. La conferència que va pronunciar l’11 de febrer de 1923 al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, una marca clàssica del catalan way of life, destil·la les seves conclusions, indiscutiblement nacionalistes.

“Els socialistes de Catalunya, al costat de tots els principis substantius del programa del partit –lluita de classes, socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi, etc.— al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem d’afegir-hi un nou principi, “substantiu” també per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya”. “Per a sentir el fibló dolorós de la nostra opressió, per a redreçar-nos amb l’oprobi de la nostra condició de ciutadans d’un poble esclavitzat, cal que tinguem una plena consciència de la nostra voluntat d’homes lliures i dels atributs de la nostra dignitat d’éssers humans. I ens cal també un mínimum de finor espiritual. ¿Que hi ha algun català que no sent encara l’opressió de Catalunya? Pitjor per a ell!”. Tot això diu Campalans –nom de la fundació que fa de laboratori d’idees o think tank del PSC–, i no s’està de la ironia a tomb d’alguna asserció similar a la del nacionalisme que es cura viatjant: “Una mica d’intel·ligència pot allunyar del nacionalisme, però una forta intel·ligència hi acosta”. Jordi Font, al seu llibre recent Una idea de Catalunya (2008), torna a construir discurs en aquest sentit, amb aportacions diverses de gruix intel·lectual, entre d’altres, la del mateix Antoni Castells.

El tomb del 2003 a la Generalitat, amb dues legislatures consecutives de presidència socialista, ha refet el debat sobre el grup parlamentari al Congrés. L’Estatut de la bilateralitat i el finançament d’orientació federalista són liderats per Pasqual Maragall, i Montilla etziba a Zapatero, en el darrer congrés del PSC (2008): “Ja veus com t’estimen, però estimem més Catalunya”, una metàfora del que vol del seu mandat. Tot i això, el recurrent tema del grup parlamentari propi continua a l’agenda. És força ampli el sentiment expressat pel conseller Castells de tenir veu pròpia a Madrid.

Dol políticament que la primera força en totes les eleccions legislatives, el PSC, no només no es visualitzi en l’important faristol del Congrés dels Diputats, sinó que regali el protagonisme al seu principal adversari a Catalunya. Però per primer cop a la història, el PSC té la presidència de la Generalitat i la vol mantenir, ja no es juga en el “camp de futbol inclinat”, en afortunada afirmació de Raimon Obiols. El poder a la Generalitat el redreça i permet que el PSC torni a plantejar amb força el tema del seu perfil de partit independent que ha de defensar els interessos de Catalunya, fins i tot quan no són els mateixos que els d’Espanya, és a dir, els del PSOE. Un PSOE que de cap manera vol que el PSC s’obri parlamentàriament i que es retrati que evidentment depèn dels seus diputats, de manera que el PSOE deixa de ser el partit més important de l’hemicicle a favor del PP. Compten amb el fet que canviar el reglament del Congrés és complicat i que el PSC limita a l’oest amb un socialisme que parla català però pensa en espanyol.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.