Els sistemes electorals (II): França

El sistema electoral francès és el que exigeix més flexibilitat als ciutadans. En votar en dues voltes, els francesos estan acostumats a pensar en el vot útil i no únicament en la seva preferència ideològica. S’allunyen de la política que idolatra el partit amb visió de hooligan esportiu. Però és també un sistema majoritari, amb un diputat per cada circumscripció electoral, amb les virtuts i els defectes que té aquest model.

La forma de triar els diputats acaba primant els dos partits majoritaris francesos, perjudica els més petits i els d’implantació irregular, però a canvi reforça l’estabilitat política. I, segons els experts, té un darrer efecte poc conegut: afavoreix l’alternança entre les dues grans forces. Quan una de les grans formacions franceses té tendència a la baixa, el model accentua aquest retrocés, perquè cada demarcació tria un sol diputat. Se’n beneficia, i molt, el partit que va a l’alça.

Un sol intent proporcional
L’Assemblea Nacional francesa té 577 diputats. En la primera volta queden elegits els que arriben a la majoria absoluta a la seva demarcació. Quan això no succeeix, passen a la segona volta els que han obtingut almenys un 12,5% dels vots. En aquesta nova jornada electoral, queda escollit diputat simplement el que obté més sufragis, tenint en compte que els votants dels partits descartats tendeixen a repartir-se entre els que queden en disputa electoral.

L’any 1985 França va assajar un intent de sistema electoral proporcional i l’any següent va celebrar unes eleccions amb aquest criteri. Però van ser les úniques. Van obrir la porta al Front Nacional de Le Pen amb un pes important a l’escenari francès. Els partits francesos van preferir tornar al sistema de dues voltes i majoritari, que és el que s’ha seguit aplicant.

Èxit de la primera volta
A les últimes eleccions a l’assemblea legislativa francesa, les del juny del 2007, 110 diputats van ser escollits en primera volta, del total de 557 escons. Va ser una xifra molt elevada, comparada amb els 58 que havien aconseguit fer aquest pas en els comicis anteriors, el 2002. L’augment dels diputats escollits en primera volta ja apuntava que s’estava produint un canvi polític important, i era la forta tendència a l’alça de la UMP de Nicolas Sarkozy i el retrocés del PS de Ségolène Royal. A França la primera votació tendeix a la dispersió ideològica, perquè el vot útil no entra en joc fins a la segona votació. Però, tot i això, dels 110 diputats de la primera volta, 98 corresponien al partit de Sarkozy i als seus aliats, i només 1 al PS.

A la segona volta es va confirmar aquesta tendència, i la UMP es va acabar emportant 215 escons més, davant dels 185 dels socialistes. En vots, la gran diferència en el nombre de diputats entre els dos grans partits francesos sorprendria un elector acostumat a un sistema proporcional. Però el model francès prima el guanyador i castiga el perdedor.

A la primera volta la UMP va aconseguir 10.289.732 vots (el 39,54 per cent), davant els 6.436.521 dels socialistes (24,73 per cent). Però el partit de Sarkozy en va treure més rendibilitat, ja que en nombroses circumscripcions va arribar a la majoria absoluta. El PS només ho va aconseguir en una sola demarcació, com ja s’ha explicat.

Estabilitat política
A la segona volta es veu clarament que els electors dels partits descartats van tendir a votar la formació de Ségolène Royal, cosa que va permetre als socialistes una certa recuperació. És la maduresa política que aquest model obliga als electors. Es fan aliances entre els partits per donar suport al candidat més ben situat dins d’un espectre ideològic similar. Els resultats del 2007 mostren la radiografia. Els dos grans partits s’acosten en nombre de vots absoluts, però el sistema segueix primant el guanyador. Té aquesta preferència per l’estabilitat política.

A la segona volta la UMP va aconseguir 9.461.087 sufragis (un 46,36 per cent del total), mentre que els socialistes van arribar a 8.624.472 (un 42,26 per cent). Però el partit de Sarkozy va quedar primer en 215 demarcacions, mentre que el PS només ho va fer en 185. El tercer partit de l’Assemblea Nacional, el Partit Comunista, va quedar a una enorme distància: amb 15 escons.

A França, però, el sistema electoral de les legislatives està molt influït pels comicis que realment apassionen els ciutadans francesos: l’elecció a president de la República. Els experts afirmen que els electors tendeixen a donar suport al president amb diputats del seu partit a l’Assemblea, si l’han escollit fa poc també a les urnes.

Pròxim reportatge: El model israelià