La soldat Lynndie England justifica les tortures a Abu Ghraib
Món
Lynndie England, la soldat nord-americana protagonista d'unes imatges torturant a presos iraquians a la presó d'Abu Ghraib al 2004, justifica els fets en una entrevista al diari anglès The Guardian, on assegura que van ser conseqüència d'estar enmig d'una guerra.
"En les guerres passa el que passa. El que va passar va ser que es va fotografiar i va sortir a la llum. Molta gent diu que si haguéssim callat o els haguéssim matat, no hi hauria hagut cap problema", diu la soldat, que ha complert la meitat dels tres anys de presó als que va estar condemnada per les tortures a Abu Ghraib.
England té 26 anys i viu a Fort Ashby (Virginia), la localitat on es va criar i on viu en una caravana amb els seus pares i el seu fill de 4 anys, fruit de la seva relació amb l'oficial Charles Graner, l'únic dels set militars processats per les tortures que segueix a la presó.
Sense feina, més grassa que quan estava a l'Iraq i en tractament per depressió, relaciona les tortures amb l'ambient general de la guerra: "no sé com descriure'l. Eren els enemics. No vull dir que mereixessin el tracte que els vem donar, però...". També es justifica a sí mateixa, dient que aleshores era "molt innocent i confiada" i es mostra orgullosa de no haver delatat cap company, "a la guerra, no delates als teus companys. Ens van condemnar a 7, però creieu-me, hi havia més gent a les fotos".
England relata que a l'inici de la seva missió a l'Iraq, com a membre de la 372 companyia de la policia militar, es portava bé amb els iraquians, "ens relacionàvem amb la gent del lloc, apreníem les seves costums i ells s'interessaven per les nostres". Però tot va canviar la tardor de 2003, quan la seva companyia va ser assignada a Abu Ghraib, una presó amb capacitat per a 700 reclusos, però que n'hi tenia 7.000.
Ella treballava en tasques administratives, però va baixar als calabossos per iniciativa de Graner i tots dos es van sorprendre al veure que l'abús, supervisat per sergents, era una cosa normal.
Sobre la fotografia dels homes apilats com una piràmide, despullats, davant dels quals apareixen uns somrients England i Graner amb el polze de les seves mans cap amunt, recorda que "estaven cridant, deien que ens odiaven, que ens matarien".
Recorda que ella es resistia a aparèixer a les fotos, però que Graner, amb qui ja mantenia una relació sentimental, insistia: "Era insistent. Em deia 'va, fes-ho per mi, ho faries si m'estimessis', i jo acceptava i li deia que fes la maleïda foto".
Avui, la seva principal preocupació és trobar feina, cosa difícil perquè moltes empreses no contracten a exconvictes. I la seva principal queixa és que no pot accedir a una llicència d'armes per caçar: "això em cabreja i m'enfurisma".