Procés a lEstatut
Quan es compleixen 30 anys de l’aprovació, també en referèndum, de la Constitució elaborada pels set magnífics –José Pedro Pérez Llorca, Miguel Herrero i Rodrigo de Miñón, Gabriel Cismeros (UDC), Gregorio Peces Barba (PSOE), Jordi Solé Tura (PCE), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca–, Catalunya es troba en la paradoxa que el seu eternament irresolt encaix a l’Estat espera sentència del tribunal que ha de vetllar pel compliment de la Carta Magna, aprovada també al Principat.
El 9 de febrer farà 5 anys que el Parlament va iniciar el procés de reforma del seu Estatut, i després que fos aprovat per 120 dels 135 diputats –i adequat a les recomanacions del Consell Consultiu–; de la negociació a la comissió constitucional del Congrés –que presidia Alfonso Guerra–, i de l’aprovació per 189 dels 350 diputats –superat el tràmit del Senat–, la llei aprovada en referèndum pels catalans està pendent encara de set recursos d’inconstitucionalitat que afecten la columna vertebral de l’autogovern. Són els presentats pel PP, el del Defensor del Poble i els dels governs del País Valencià, les Illes, Múrcia, Aragó i la Rioja.
Amb l’afegitó que el Tribunal Constitucional està deslegitimat pel bloqueig de la seva renovació per part del PSOE i el PP després de mesos de batalla política pel seu control. I amb uns recursos de l’advocat de l’Estat, que depèn del ministeri de Justícia, que, per salvar la sentència, fa una interpretació tan a la baixa del text en les seves al·legacions –també hi ha les dels juristes del Parlament– que, si es complís, deixaria l’Estatut com a paper mullat.
Per exemple, en el cas del finançament, el supedita a la llei orgànica de finançament de les comunitats i deixa l’augment de la cistella d’impostos o les inversions marcades a la voluntat de les Corts espanyoles, depenent, per tant, de l’aritmètica parlamentària. El mateix Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) de la Generalitat admet en el seu últim informe sobre l’Estat autonòmic que en l’àmbit del finançament el Constitucional va dictar sentències l’any 2007 que “afecten negativament l’autonomia financera de les comunitats i que en alguns casos són un pas enrere en la jurisprudència constitucional”, perquè donen protagonisme cabdal a la Lofca i al CPFF i deixen poc marge d’actuació a les previsions estatutàries.
A més, l’Estat continua penetrant amb intensitat en àmbits de competència exclusiva de la Generalitat, segons el mateix IEA, entre altres coses perquè 30 anys després de l’entrada en vigor del text constitucional, l’article 149.1.1 –el que deixa en mans de l’Estat qualsevol regulació que afecti la “igualtat de tots els espanyols”– es continua emprant com a fonamentador de les regulacions més variades, sense que importi el detall, ja siguin lleis o reglaments, malgrat l’esforç de l’Estatut de blindar les competències de la Generalitat. I en altres casos es vulneren via subvencions perquè, com en el cas de l’educació o els serveis socials, hi actua “perquè disposa dels recursos que permeten realitzar programes”. L’altre gran tema irresolt.
