Agafats pels daixonses

En segles pretèrits, en temps de sequeres continuades, quan les collites corrien perill de ser molt migrades, ruïnoses, quan la seguretat d'entrar en una crisi alimentària tocava a la porta, era consuetud fer rogatives a algun sant per demanar que intercedís a Déu Nostre Senyor perquè es dignés a enviar pluges generoses als camps assedegats. De fet, l'any passat, que en temps d'ara la secada era grossa –recordin com cada dia ens ensenyaven l'església de Sant Romà de Sau–, l'experiència es va repetir en diversos indrets. Si eren tenaços i repetien les pregàries i les processons, un dia o altre eren escoltats, i la pluja esperada arribava, tot i que potser, a vegades, ho feia a destemps. I si vostès són incrèduls, haurem de dir que les sequeres un dia o altre s'acaben i sempre, una hora o altra, arriben temps de majors humitats.

Si bé és cert que la sequera llarga de l'any passat es va acabar –tal vegada per la intercessió de la Moreneta a petició del conseller Baltasar–, en aquest país en tenim una altra que fa temps que dura, i que per acabar-la no hem pas de clamar al cel, sinó al centre geogràfic de la pell de brau. Fa mesos, per no dir anys, que fem rogatives, pregàries i processons de tota mena per obtenir l'aigua financera que tanta falta fa als camps dels departaments de la Generalitat. Totes les litúrgies possibles han estat utilitzades, totes les imatges dels sants amb reconeguda influència, consideració o devoció han estat portades a processó, fins i tot s'ha tret el «sant Cristo gros». Pràcticament totes les famílies de l'arc parlamentari hi han participat, han pregat de diverses maneres, cadascuna utilitzant devocionaris diferents, proclamant que el seu era el millor i etzibant, si convenia, una coça als companys de pregàries. El déu de l'Espanya, però, n'ha fet cas omís, fa l'orni mentre es distreu complaent les terres i la gent de fidelitat absoluta. A nosaltres, humans que anteposem el raciocini per davant de tot, que ens flagel·lem per qualsevol mena de culpa, que patim horrors quan no ens estimen, que ens delim per ser entesos, sembla mentida com ens estranya encara que el déu que sabem que ens té avorrits no complagui les nostres pregàries i peticions. Els seus sacerdots, els que parlen en nom de les sagrades constitucions, de les essències intocables, de les fronteres sacralitzades, de la llengua universal, ens han dit de tot: insolidaris, aprofitats, garrepes, malgastadors, injustos; ens han considerat perversament situats fora dels principis que haurien de regir tots els homes i les dones d'aquesta pell de brau; fugen de tota mena d'actitud dialogant, de tot principi d'equanimitat. S'asseguren el sou i en aquestes qüestions tot s'hi val. Si presentem números raonables, en fan de falsos o de basats en mitges veritats; si donem raons, esvaloten el galliner per confondre'ns; si plantem cara, ens amenacen amb la força bruta; si demanem justícia, se'n foten de nosaltres i fan lleis per fotre'ns, que perquè no s'enfadin si convé votem afirmativament. Ens tenen ben agafats pels daixonses!

La tenacitat és una virtut inqüestionable, però, n'hi haurà prou? O tal vegada, impotents, haurem de continuar implorant cantant la mallorquina cançó: «Aigua, vos demanam, aigua, / i vós, Senyor, mos dau vent / i mos girau ses espatlles / i feis com qui no mos sent», o plens d'ira, cansats de rogatives desateses, tirarem el sant a la bassa, al riu o a la mar, sense saber gaire què fer després.

Ens ho hauríem de fer mirar, o hauríem de començar a comportar-nos com a persones grans!