El dimoni és en el detall
La perversió de l’actual model de finançament és que –com es pot veure en el gràfic adjunt– governs de comunitats com Extremadura, Castella i Lleó i Cantàbria acaben tenint més recursos per habitant que la Generalitat de Catalunya i els governs de Madrid i les Balears, quan en aquests territoris es generen més impostos per la seva major activitat econòmica. Com es pot comprovar, Catalunya és en el tercer lloc en quant a recursos per càpita abans de l’anivellament, és a dir, abans de fer la seva aportació a la solidaritat, però acaba sent superada en quant a recursos reals per altres comunitats malgrat rebre també fons.
José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Solbes han admès aquesta perversió i el nou model té per obtejectiu resoldre aquest problema, sense que les comunitats que ara disposen d’un volum determinat de recursos per habitant no hi perdin. Per què això passi cal repartir els diners d’una altra maneraper tal que totes les autonomies –sempre en clau multilateral– disposin d’un mateix nivell de recursos per habitant i que a més hi guanyin totes. Per això, les comunitats més poblades i dinàmiques rebran la majoria de recursos addicionals. Però cal veure encara com el criteri de població per rebre aquests diners es concreta, perquè Catalunya, per exemple, vol que hi pesi la immigració i d’altres territoris l’envelliment, la població en edat escolar o la dispersió. D’aquí que des dels socialistes catalans, malgrat l’optimisme, es digui que el diable està en els detalls. Una cosa és acceptar la filosofia general i l’altra la xifra resultat de quadrar el model.
Catalunya defensa, i així ho defensa també ara el govern espanyol, que els diners que cal repartir equitativament són els destinats a educació, sanitat i serveis socials, la qual cosa inclou la llei de dependència. Andalusia volia incloure en aquest paquet la justítica i la seguretat, però ahir Esperanza Aguirre va assegurar que no hi entraran i encara hi ha versions contradictòries.
La Generalitat calcula que això equival a aproximadament entre el 65% i el 75% del total de recursos, encara que l’Estat ho vol augmentar al 80%. La resta dels diners recaptats per cada comunitat, entre el 20% i el 35%, se’ls quedaria cada comunitat per finançar la resta de serveis. Però Solbes apunta a la creació d’un doble fons per garantir que es puguin pagar totes les competències transferides, que és el que ahir li reclamaven algunes comunitats. Ahir mateix el PSOE extremeny va aprovar una moció que rebutja qualsevol nou model de finançament que limiti la igualtat entre autonomies als serveis bàsics de l’Estat del benestar, perquè entén que vulnaria la Constitució i generaria espanyols “de primera i de segona”. El PSOE extremeny vol garantir que totes les comunitats tinguin prou fons “per desenvolupar integrament totes les competències que tenen transferides”. Segons la moció aprovada, el govern espanyol preveu un “fons especial”, que a diferència del fons de suficiència actual “no asseguraria el suport financer necessari per cobrir totes les necessitats de despesa de totes les comunitats del sistema en peu d’igualtat, sinó l’imprescindible per subministrar a un nivell similar els serveis bàsics, podent quedar la provisió de la resta a expenses de la capacitat financera de cada comunitat”.
Per què això no passi el govern espanyol vol crear un fons d’anivellament que inclouria l’impacte de la llei de la dependència que es financiaria bàsicament a través de l’augment de la cistella d’impostos a les comunitats, confirmada ahir en la reunió Zapatero-Aguirre, en els percentatges que marca l’Estatut: 50% de l’IRPF i l’IVA i 58% dels impostos especials. Allà on no arribessin les comunitats amb menys capacitat fiscal, hi arribaria l’Estat amb el fons d’anivellament. La resta de serveis que presten les comunitats no estarien sotmesos a aquesta igualtat de diners per càpita, sinó que caldria veure les necessitats de cada comunitat i seria l’Estat el que ho compensaria. El que queda per veure és si les diferencies finals en recursos per habitant només es reduirien o Catalunya contininuaria perdent llocs en el rànquing de recursos per càpita, com l’Estatut pretén evitar.
