El silenci dels expresidents

La legislació i regulació del càrrec d'expresident de la Generalitat preveu el tractament de Molt Honorable Senyor, d'acord amb un rang alt que preveu un lloc al protocol, dotacions d'infraestructura, personal i pressupost. La ciència pura no diu res més, i la ciència aplicada, en aquest cas potser més pròpiament el dret consuetudinari, va definint un perfil que recorda el del rei que regna però no governa, no s'immisceix en el dia a dia polític i, per tant, calla. El silenci institucional dels expresidents.

Jordi Pujol no va tenir gens de sort en aquest sentit amb el seu antecessor. Josep Tarradellas el va fustigar fregant la incontinència verbal. Tarradellas va ficar cullerada en tot allò que, més que no agradar-li, no es feia com ell ho hauria fet, heus ací el taló d' Aquil·les més comú dels ex. Va criticar l'Estatut del 1979 i va acusar el govern Pujol de no fer res, de sectarisme, de nul·la influència a l'Estat, de fer el ploramiques a Madrid, de dictadura blanca... I es va permetre la menys prudent ironia del tipus "em porto molt bé amb ell, fa quatre anys que no el veig" o de qualificar-lo de garrepa perquè hauria trigat un any i mig a pagar-li un tortell de cabell d'àngel perdut en una juguesca.

En una ocasió, el president Pujol va desmentir-lo. Va ser el 1985, a tomb d'unes declaracions en les quals Tarradellas assegurava que li havia demanat que dimitís arran de l'afer Banca Catalana. Les altres se les havia empassat no sense regust, i les ferides no van cicatritzar fins a la commemoració del centenari de Tarradellas, el gener del 1999; La Vanguardia va parlar de "voluntat del president de tractar de tancar un vell plet amb la família Tarradellas". Del tal plet, l'hemeroteca en va plena, i a la biblioteca algun prestatge ja fa panxa.

Per l'experiència, i probablement per convicció, Jordi Pujol té clar el silenci institucional dels expresidents, si més no així es desprèn de les disculpes que demana quan el transgredeix: "Sabeu que estic molt enretirat de la política activa. Que avui el lideratge de CiU l'exerceixen altres companys. I l'exerceixen bé. Que per tant no participo en rodes de premsa ni en actes pròpiament polítics. I no ho he de fer" (Fossar de les Moreres, setembre 2005); "Sabeu que estic molt enretirat de la política. Gairebé retirat. I així ha de ser" (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, març 2006).

La reiteració de la disculpa mena necessàriament a la sentència en llatí excusatio non petita, accusatio manifesta, que podríem traduir lliurement per qui s'excusa sense que l'hi demanin, s'acusa. El proppassat 20 de juliol, Jordi Pujol va reiterar la fórmula: "Ha estat norma meva d'ençà del final de la meva presidència de la Generalitat, el desembre del 2003, intervenir poc, com menys millor o gens, en els debats pròpiament polítics"... Però.

Però va fer el que ni Tarradellas no havia fet abans, va fer una declaració institucional com a expresident, justament els antípodes del silenci institucional proclamat, sobre un tema tan sensible com el del finançament, prou consensuat políticament i social, a Catalunya i a Espanya. Cal afegir que en l'esmentada conferència al CCCB, sobre el tema de l'Estatut, feia constar que es pronunciava "excepcionalment".

Pujol és un polític d'enorme gruix ideològic, alta costura, res a veure amb el gestor prêt-à-porter, i el seu relat és viu, actual, interessant i... enginyós: idees, valors, actituds, un IVA molt més gratificant. L'espai del pensament polític és un camp molt ampli en el qual Jordi Pujol juga amb comoditat i do de llengües. El silenci institucional dels expresidents pot ser el millor contrapès a la seva filosofia política. Sense silenci, no hi hauria música.