Els sistemes electorals (I): Alemanya

Després de la Segona Guerra Mundial, el nou govern de la República Federal d’Alemanya va establir un sistema electoral que buscava compatibilitzar la proximitat entre elector i elegit i, alhora, respectar el model federal del país. Les conseqüències de l’ocupació aliada i de la Guerra Freda van obligar a situar la capital federal a Bonn, amb la circumstància que, en una primera etapa, els habitants de Berlín Occidental quedaven fora de la jurisdicció alemanya i no votaven a les eleccions al Bundestag.

El sistema escollit és un mecanisme de doble vot molt complicat, fins al punt que a molts alemanys els costa d’entendre’l i en fan interpretacions errònies. El sistema es basa en una doble llista o doble votació per escollir 598 diputats. D’una banda, el país queda dividit en 299 districtes electorals, dels quals surten 299 diputats nominals pel sistema majoritari. Qui guanya obté l’escó, encara que no tingui majoria absoluta a la seva circumscripció.

A més, els electors marquen també el partit al qual volen donar suport en candidatures de cada estat federat. Les llistes tenen aquest àmbit per donar-li un caràcter federal. Aquesta segona llista marca el nombre d’escons que treu cada partit, del total de 598.

Ara bé, aquí és on rau la complexitat del sistema: els 299 diputats electes que ja han obtingut l’escó al districte uninominal van restant escons de les seves respectives llistes. Per exemple, si la CDU d’Angela Merkel obté 30 diputats uninominals a les seves respectives circumscripcions, caldrà restar aquests 30 diputats al nombre d’escons obtingut per la CDU a la llista de partit.

En conseqüència, doncs, la llista realment important i decisiva és la dels partits, perquè és la que en definitiva marca el nombre d’escons que treu cada partit. Tot i així, molts alemanys creuen que la votació nominal és la més important, perquè és la que dóna més proximitat entre el votant i el seu càrrec electe.

Per fer-ho més complicat, el Bundestag no té un nombre fix de diputats. El mínim són 598, però si hi ha més diputats escollits a la llista nominal que els que s’obtenen a la llista de partit no passa res: prenen possessió igualment, perquè el vot nominal té prioritat. A les darreres eleccions això va passar en 24 circumscripcions. Per aquesta raó, l’actual legislatura alemanya té 622 diputats.

D’altra banda, la llei estableix una barrera del 5% dels vots per tenir accés a la representació al Bundestag. Aquest mecanisme acostuma a deixar fora de la cambra les petites formacions d’extrema dreta, que tanta polseguera política i mediàtica aixequen. Ara bé, el sistema electoral també és complex en aquest punt. Si un partit obté la victòria en tres districtes uninominals, automàticament queda alliberat de l’obligació de superar el 5% dels vots. Això va passar, per exemple, a les eleccions del 1994, quan els excomunistes del PDS van obtenir un 4,4% dels vots, però com que van vèncer en quatre districtes del Berlín Oriental, van passar a ocupar 30 escons al Bundestag.

Aquest sistema acostuma a afavorir la creació de governs federals de coalició. De fet, només en una ocasió hi ha hagut una victòria per majoria absoluta. La va protagonitzar la CDU el 1957, quan el seu candidat era Konrad Adenauer. En la resta de casos mai ningú no ha obtingut la majoria absoluta, fet que ha obligat a fer aliances i executius de coalició. Aquesta circumstància, sumada a la limitació d’accés dels partits petits, ha convertit Alemanya en un país estable políticament, sense autoritarismes i amb una solidesa notable de les seves formacions polítiques.

A més del Bundestag, hi ha una segona cambra de caràcter federal. Tot i que molts analistes estrangers tendeixen a comparar-la amb una mena de Senat o cambra alta, el cert és que el Bundesrat (literalment significa Consell Federal) no és un òrgan elegible. Aquesta institució té un marcat caràcter federal en el sentit que els seus membres són nomenats directament per cadascun dels 16 Estats federats, els quals poden ser rellevats en qualsevol moment per cada govern estatal.

Composició del Bundesrat
Al revés d’altres cambres federals, com la dels Estats Units, cada Estat té un nombre variable de representants en funció de la seva població. Així, Estats molt poblats com Baviera hi envien sis representants, mentre que territoris de menys pes, com Bremen, només n’hi envien tres. En total té 69 membres. El Bundesrat només debat qüestions relacionades amb les competències dels Estats.