El pacte a la basca

Hi ha moltes maneres d'exercir el poder: executant-lo directament o condicionant i influint en qui l'executa. Fa l'efecte que l'especialitat del PP és la segona. Només ha governat 8 anys a Espanya i cap a Euskadi, però ningú dubta que tant la política espanyola com la basca estan tenyides del blau popular. A Espanya, aquesta taca és perceptible en àmbits sensibles com l'autonòmic (el PSOE no fa fàstics a l'avenç d'un model uniformitzador) o la lluita contra el terrorisme (qui dubta que la treva d'ETA també és el resultat de la llei de partits impulsada per Aznar d'acord amb els socialistes?). Al País Basc, el suport dels populars a Patxi López (PSOE) per investir-lo lehendakari en detriment d'Ibarretxe, ha servit per fer estable l'executiu socialista però també per enfilar la desnacionalització del país: llengua, cultura i imaginari territorial. A Catalunya, el PP tampoc ha manat mai. Però davant un possible canvi del mapa polític, Alícia Sánchez-Camacho s'ha postulat com a vot útil per evitar l'ascens de CiU i d'un govern sobiranista i Rajoy s'ha ofert al PSC per estudiar una solució a la basca. Evidentment, al carrer Nicaragua rebutgen una entesa amb la dreta, però en política, com deia Churchill, “mai vol dir per ara”. López també ho negava, i és ben sabut que el govern basc s'aguanta gràcies al pacte PSOE-PP. Aquí, si ens creiem les enquestes, aquest pacte és impossible. Però si guanya CiU els comicis, puja el sobiranisme, el tripartit no suma i el PSC s'ensorra a les catalanes i locals, el futur del socialisme català pot ser imprevisible. En aquestes circumstàncies, seria inimaginable una entesa a la basca, a l'oposició?