Presidència Europea (5): Tony Blair

Un dels principals impulsos polítics que es podria donar a la Unió és que els ciutadans europeus en poguéssim elegir directament el president o presidenta. Com seria una campanya electoral europea? Candidats competint amb mítings a Barcelona, Frankfurt o Tallinn, els mateixos cartells electorals de Portugal a Finlàndia, debats cara a cara entre líders europeus de primer nivell... La legitimitat que tindria algú referendat a les urnes per gairebé 500 milions de persones el convertiria en un potentíssim motor per tirar endavant el vell automòbil europeu. El Tractat de Lisboa estableix un primer pas en aquesta direcció: la creació d’una presidència permanent de la Unió. Qui podria ser el primer president d’Europa? Qui seria un bon pilot per a aquest cotxe, de carrosseria atrotinada però ple d’energia? Hauria de ser un líder potent, un primera espasa de la política. Capaç d’articular un discurs propi i engrescador, però alhora realista davant la difícil conjuntura internacional. Ara no ens cal –ni és possible– recuperar personalitats com Helmut Kohl, François Mitterrand o Jacques Delors. Ara, convé un líder jove, amb capacitat de seducció i que pugui crear complicitats dins i fora de la Unió.
Qui respon millor a aquest perfil és, clarament, Tony Blair. Guanyador de tres majories absolutes consecutives al Parlament britànic, és el més gran animal polític de la seva generació. Només igualat als Estats Units per Bill Clinton i, a Europa, per dos líders encara en actiu i amb menys experiència internacional, Nicolas Sarkozy i Angela Merkel. Blair, amb 55 anys, aporta l’experiència d’haver estat durant una dècada sencera com el primer ministre britànic més europeista que es recorda. Pertany a la principal família política d’Europa, el Partit Socialista, però comptaria fàcilment amb el vistiplau de la dreta. Per la seva experiència com a mediador a Irlanda del Nord i, ara, al Pròxim Orient, podria amplificar la veu de la Unió en l’escenari internacional. Per la seva determinació en accions exteriors conjuntes amb els Estats Units, a Kosovo o l’Afganistan, Blair compta amb molt bona premsa a Washington.

Amic dels Estats Units
En els propers anys, l’eix Europa-Estats Units serà vital per posar a caminar un projecte de valors compartits davant el creixement demogràfic i econòmic d’Àsia. Tony Blair seria vist com un bon soci per Washington, respectat per Rússia i en excel·lent connexió amb una Europa de l’Est cada cop més present en la política de Brussel·les. Només hi ha un però en les qualitats de Blair per presidir Europa: la guerra de l’Iraq. El seu posicionament contrari al dels principals líders europeus del moment li va valer l’enemistat dels governs francès i alemany, de Jacques Chirac i Gerhard Schröder. El debat sobre l’Iraq va ser molt agre i, cinc anys després, la ferida es manté oberta als dos països amb més pes específic de la Unió (a més d’Itàlia, Espanya o, fins i tot, al mateix Regne Unit). Per a molts, la imatge de Blair continua lligada a la guerra de l’Iraq. És una llàstima perquè, amb els anys, la història l’acabarà situant com un dels grans líders britànics de l’últim segle. Amb la seva arribada a Downing Street va transformar la manera de fer política, va dotar Gal·les i Escòcia d’autonomia i va modernitzar uns sistemes sanitari, educatiu i de transport que estaven en franca decadència. ¿Podria repetir l’experiència britànica a tot Europa? Sabem que, en l’actual context polític, no tindrà aquesta oportunitat. És una llàstima!