Sense respostes contra la crisi

El Parlament va oferir ahir un autèntic ple de crisi. De crisi econòmica i de crisi parlamentària. Del debat monogràfic que es va desplegar a la Cambra no en va sortir ni una sola proposta concreta per tranquil·litzar una ciutadania tenallada pel pànic que provoca la situació econòmica. Tot just la invitació del president José Montilla als grups per participar en una cimera amb l’ampul·lós i concorregut consell institucional de l’Acord Estratègic que ha de dissenyar “el futur econòmic de Catalunya”. Era un enunciat tan ben embolicat com dramàticament inconcret.

Això sí: l’ambient va ser florentí. Ni el president ni el líder de CiU, Artur Mas, tenien el més mínim interès de reproduir al Parlament la trista estomacada que van protagonitzar la passada setmana José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats. I ho van aconseguir. Tots dos es van tornar a asseure al seu escó sense ni una rascada, tot i que hi va haver algun moment en què es va fregar perillosament la brega, amb acusacions de Montilla a CiU sobre tacticisme de “baixa volada”. “Jo ja li avanço que no em trobarà en el terreny de la confrontació. Pot picar. Picarà ferro fred”, va replicar Mas. I el debat va tornar a esdevenir plàcid i avorridament insípid.

L’hemicicle va obrir les portes a les nou del matí. Una hora abans del que és habitual. I seria fals dir que era ple fins a la bandera. Mentre el president feia el seu parlament, els escons es van anar ocupant de mica en mica. Tampoc hi havia gaire presa. Montilla, que després de tres anys ha descobert que la retòrica avorrida és la millor arma per matar un debat compromès, va dedicar la seva primera intervenció a fer un prolix repàs de l’acció duta a terme pel govern contra la crisi.

Descabdellant aquest fil va arribar al rovell de l’ou de la seva intervenció: Catalunya ha d’articular de manera unitària una influència decisiva a Madrid per definir la política econòmica espanyola. I, al final, l’anunci que convocarà una cimera del consell institucional de l’Acord Estratègic per establir les noves prioritats que han d’impulsar l’economia.

Una hora i quart de parlament del president i un quart d’hora de pausa perquè Mas preparés la resposta i els diputats s’aboquessin a la cafeteria del Parlament per intentar refer-se amb cafeïna.

En reprendre’s el debat, Mas va retreure a Montilla l’absència d’autocrítica en la seva intervenció. També li va tirar en cara el poc interès que el tripartit ha mostrat per les propostes que la federació nacionalista ha presentat els darrers dos anys al Parlament: de 67 només n’hi han aprovat 8. Aquesta situació, per cert, va contrastar amb el final molt més feliç que les iniciatives de CiU tenen al Congrés de Madrid. “El que no val és a sis mesos de les eleccions venir aquí a dir «Fem-ho tots junts» quan en tres anys no ens hi han volgut”, va advertir.

El líder de CiU va insistir, com ha fet els darrers dies, que no donarà ni xecs en blanc ni contractes d’adhesió, però va garantir predisposició a col·laborar amb el benentès que per fer-ho de manera pràctica caldrà una actuació simultània a Catalunya i a Madrid. I aquí apareix una de les arestes en què va burxar Mas, el paper del PSC al Congrés i al govern. “Això requereix que el PSC estigui en el front català, en l’estratègia catalana; no pot estar simplement en el PSOE”, va advertir, en una denúncia implícita de les hipoteques dels socialistes catalans.

Montilla va recollir el guant, però va posar moltes xarxes per no caure en un parany que es coneix a la perfecció. “Si ens posem d’acord, portem-les a Madrid; d’acord, junts. No vostè i jo no. Tots. O la resta no compta?”, va puntualitzar, recordant que en aquesta multitudinària cimera que ha anunciat no només hi seran tots els partits sinó també els agents econòmics i socials.

Al migdia, l’esperat cara a cara entre el president i el líder de l’oposició havia acabat. Temps suficient per constatar que el primer tram del debat havia donat molt poc de si i per pronosticar que el ple encara donaria per menys. “Ja el podríem donar per acabat”, ironitzava un veterà diputat. Però va caldre esperar al vespre quan, havent desfilat la resta de grups, van arribar les resolucions.