Jean-Bedel Bokassa: Pallassades imperials

Jean-Bedel Bokassa és un representant més de la nòmina de pallassos sinistres que van freqüentar molts governs africans les dècades dels 70 i dels 80, quan el que comptava no era la preparació ni el respecte a la democràcia, sino la falta d'escrúpols i el servilisme als antics amos colonials.

Vist el panorama actual cal preguntar-se si Àfrica evoluciona. Sí que ho ha fet, però a pitjor; perquè els pallassos han estat substituïts pels no menys brutals senyors de la guerra. Com ha deixat escrit Riszard Kapucinski és una espècie que no tarda gaire en aparèixer quan un país africà trontolla.

Jean-Bedel Bokassa es va fer tristement cèlebre per la repressió, detenció i assassinat d'un centenar d'escolars que protestaven contra l'obligació d'adquirir l'uniforme que es confeccionava en una de les seves fàbriques. Es va afirmar llavors que Jean-Bedel Bokassa, en aquell moment emperador de Centreàfrica, havia arribat a menjar-se alguns escolars. Des de llavors va ser conegut amb el malnom de l'Ogre de Berengo. Bokassa sempre va negar aquell episodi i, al capdavall, va ser absolt per falta de proves.

La gran desgràcia de la República Centreafricana, com la de molts països africans, és que és un territori ric en mans de personatges corruptes. Fustes, urani, diamants i petroli són alguns dels recursos naturals més cobejats d'aquest país que, per acabar-ho d'adobar, té una excel·lent posició estratègica. Aquests fets i la influència francesa expliquen en gran part la tràgica història de la República Centreafricana en l'últim mig segle.

Jean-Bedel Bokassa va ser un titella en mans de França, i quan va voler tallar les cordes per ballar pel seu compte, la metròpoli li va recordar qui n'era l'autèntica propietària. Per cert que la dansa de Bokassa era ben sinistra.

Nissaga reial
El futur emperador de Centreàfrica va nèixer el 22 de febrer del 1921 a Bonbagui, una petita localitat d'un territori sota dependència francesa. Tot i que en les entrevistes afirmava que descendia d'una nissaga reial, el cert és que el seu pare era un activista política que, per protestar pel colonialisme francès, va ser detingut i executat. La mare es va suïcidar poc després. Jean-Bedel només tenia 6 anys.

Malgrat que tenia motius per desconfiar dels francesos, va fer carrera a l'exèrcit de la metròpoli. Es va allistar al 1939 i va combatre al Vietnam i a Algèria. Es va retirar amb el grau de capità i amb les insígnies de la Legió d'Honor i la Creu de Guerra.

La República Centreafricana va independentizar-se de França el 1960, tot i que els interessos francesos va continuar determinant la política del país.

El primer president del país va ser David Dacko, que havia estat assessor de l'excapellà Barthèlemy Boganda, fundador del Moviment d'Evolució Social de l'Àfrica Negra. Boganda va morir en un estrany accident aeri un any abans de la independència.

Dacko va assumir-ne l'herència, va eliminar els elements més progressistes del partit i va fer un gir de timó ben francòfil.

Es donava la circumstància que Dacko i Bokassa eren cosins. Així doncs, Dacko va encarregar a Bokassa que li organitzés l'exèrcit. Aquest no va perdre l'ocasió. El 31 de desembre del 1965 va donar un cop d'Estat i es va proclamar president de la República. Malgrat tot, Dacko va ser anomenat assessor i, més endavant, vicepresident del país.

Al ser proclamat president, Bokassa no es va estar de cridar: "Visca França!, visca De Gaulle". Ningú volia trencar amb una metròpoli de la qual es depenia per sobreviure, encara que fos en una situació de dependència abjecta.

Al principi va guardar les formes democràtiques, però ràpidament les detencions arbitràries, les tortures i les execucions sumàries van caracteritzar el nou règim.

El Dia de la Mare
Bokassa acostumava a donar els cops d'efecte que caracteritzen els dictadors africans. Per exemple, en una ocasió, per celebrar el Dia de la Mare va ordenar que s'alliberessin totes les mares que estiguessin empresonades... i fer executar tots els que estiguessin condenmats per matricidi.

A Bokassa li agradava administrar justícia personalment. Si trobava que el pres era culpable, la sentència s'executava al moment. Res de recursos que alenteixen la justícia, com passa a Occident. Sovint, el reu era llançat a l'aiguamoll dels cocodrils.

El 2 de març del 1972, perdut qualsevol sentit democràtic, es va proclamar president vitalici; el 19 de maig es va nomenar mariscal, i al 1976 va abraçar l'islam amb l'únic objectiu d'aconseguir l'ajut de la Líbia del coronel Gaddaffi. Però pocs anys després es convertiria al catolicisme. Més encara: en els últims anys de la seva vida es va autoproclamar Apòstol de la Pau.

Finalment, el 4 de desembre del 1977 es va autocoronar emperador de Centreàfrica en el transcurs d'una cerimònia a la qual va convidar 5.000 personalitats i dignataris i que va costar l'equivalent a un 25 per cent del pressupost anual del país. Els països convidats a aquella exhibició d'egolatria indígena hi van enviar representants de segon i tercer ordre.

Es va construir un estadi immens, es van importar cavalls blancs de Bèlgica que arrossegarien la seva carrossa. Bokassa portava crepte i tiara. El seu tron estava protegit per una immensa àliga recoberta d'or. Com Napoleó, ell mateix es va coronar emperador. Es va dir llavors, i Bokassa mai ho va negar, que la festa la va pagar el govern francès. Vuitanta milions de dòlars de l'època.

Regal de diamants
El president de la República, Valery Giscard d'Estaing, tenia motius per estar content amb la seva titella. Bokassa no solament subministrava un urani vital per al programa nuclear francès sino que, en privat, acostumava a regalar-li diamants, un escàndol que va destapar amb gran escàndol la revista satírica Le Canard Enchainé i que va marcar el declivi de la carrera del polític francès. Giscard d'Estaing es va defensar al·legant que havia donat l'import dels diamants a la beneficència, però el cas mai va quedar aclarit del tot.

Entre el 17 i el 19 d'abril del 1979, Bokassa va reprimir amb sang les protestes socials. Va ser llavors quan es va produir l'afer dels escolars, que va commocionar l'opinió pública mundial.

Alarmada per les conseqüències de la crisi, França va decidir desempellegar-se'n. La nit del 20 de setembre del 1979, aprofitant que Bokassa era a Líbia, un miler de soldats francesos van iniciar l'anomenada operació Barracuda (nom en clau dels helicòpters Puma) que va finalitzar amb la caiguda de Bokassa. Aquest va ser substituït pel vicepresident Dacko, que va reinstaurar la República i va donar permís a França per utilitzar una base aèria durant deu anys. Però Dacko seria derrocat pel general Kolingba el 1981.

Com tots els dictadors, Bokassa havia anat a Líbia perquè estava convençut que la sort no l'abandonaria mai. Al capdavall havia superat un cop d'Estat al 1974 i sobreviscut a un intent d'assassinat el febrer del 1976.

Bokassa es va haver de refugiar a Costa d'Ivori i a França. Finalment va decidir retornar a la República Centreafricana el 24 d'octubre del 1986. El 12 de juny del 1987 va ser condemnat a mort per traïció, assassinat i malbaratament de fons. Dos anys després, la pena li va ser commutada per la cadena perpètua, però als 10 anys va sortir en llibertat. Va morir el 3 de novembre 1996 d'un atac cardíac. Va deixar 17 esposes i 50 fills.

En l'actualitat, la República Centreafricana continua sent un dels 10 països més pobres del món. Des de la caiguda de Bokassa i Dacko, el país ha intentat evolucionar cap a la democràcia, en un procés intervingut per França primer i tutelat per l'ONU després. El país ha viscut motins i intents de cop d'Estat que sempre s'han cobrat la seva quota de morts.