Zapatero o un final complex

Pressió i maldecaps, s'hauria estalviat Zapatero si els mandats fossin d'un màxim de vuit anys dividits en dues legislatures. Que tothom donés per fet que en les eleccions generals del 2012 no serà candidat a la presidència del govern. És un debat recurrent: en un moment o altre tots els partits polítics han pensat incloure la limitació de mandats en els seus programes electorals. Ningú ho ha fet. És una proposta que ha quedat sempre al calaix, entre altres coses perquè ha de ser beneïda pel principal afectat. Per molt dur que sigui ser president del govern espanyol, és curt estar-hi només dues legislatures. Que li ho preguntin a Aznar. Ell mateix es va limitar el mandat. Quan va ser l'hora de plegar es va penedir d'haver-ho fet, segons confessions seves “en la intimitat”. El polític italià Giulio Andreotti, que sense interrupció és al Parlament des de fa seixanta-quatre anys havent tingut càrrecs de tot tipus en el govern i després d'anys com a primer ministre, va dir: “És una llàstima que ara hagi de plegar. Perquè ara he vist clar com ho havia de fer”.

Més de sis anys en la presidència del govern espanyol són suficients ara mateix perquè des d'un sector ampli del PSOE es consideri que Rodríguez Zapatero està amortitzat. Ha tingut temps de demostrar què pot fer i què no pot fer. Només una recuperació ràpida de l'economia o la fi d'ETA podria fer replantejar la seva candidatura a l'alça. Però, mentrestant, el PSOE, no té candidat. Ni se sent a Espanya un clam fort que digui: “Fora Zapatero, visca Rajoy”.