La música i la lletra

De moment, la precampanya no ha aportat gaires sorpreses. Els arguments de les forces polítiques s'inscriuen en la previsibilitat més absoluta. El PP defensa el seu espai enfront de Ciutadans i les altres opcions espanyolistes, la qual cosa ha obligat Alícia Sánchez-Camacho a impostar accents radicals en temes com la llengua i la immigració.

A l'altre extrem, Esquerra s'ha vist forçada a emfasitzar l'independentisme per tal de contrarestar l'amenaça que representen Solidaritat i Reagrupament. ICV s'ha quedat sola reivindicant el tripartit com una opció de futur viable. El PSC es desmarca ara del catalanisme reivindicatiu i malda per identificar CiU amb la radicalitat independentista, sense voler veure que fent això converteix la seva llarga col·laboració amb ERC en una contradicció flagrant. CiU procura moderar el discurs tot desplaçant l'accent cap a la política econòmica i brandant la reivindicació poc realista del concert com un succedani de l'aposta per la independència que reclama una part de la seva base.

En aquest marc, la polèmica entorn del cara a cara entre Mas i Montilla ha agafat un relleu exagerat, afavorida pel fet que s'hi hagi barrejat la qüestió lingüística. S'ha de reconèixer que els estrategs del PSC i CiU són mestres consumats a l'hora d'escalfar les parròquies respectives. Totes dues opcions comparteixen força la lletra programàtica, però aconsegueixen que les músiques amb què l'embolcallen sonin força diferents.