L'únic candidat de comarques

Fa setanta anys que, a aquesta hora i al mateix lloc, el glacis de Santa Helena del castell de Montjuïc, van assassinar el president de la Generalitat Lluís Companys. Joan Puigcercós fa el parlament envoltat de torxes. Aquest any el convidat és l'expresident d'Òmnium Cultural, Jordi Porta. A la paret del darrere, a banda i banda de la imatge gegant de Companys, es veuen coses que costen d'esborrar: a mà esquerra, forats de trets, i a mà dreta, una pintada recent que diu “Arriba España”. Algú l'ha intentat netejar, però encara es veu. Després dels parlaments, les preguntes dels periodistes: les consultes sobre la independència, el conseller Ausàs, la reacció de José Montilla... Avui toca parlar d'això, però durant la precampanya Puigcercós ha de respondre qüestions recurrents: enquestes, pactes postelectorals... “Em desespera que em preguntin sempre el mateix, és empobridor, entenc que cada mitjà és diferent, però em fatiga”, reconeix. Li agradaria que li preguntessin com es pagaran, amb quins ingressos, les promeses electorals. “Ens obligaria a ser més sincers i guanyaríem credibilitat”.

Preguntem-li, doncs, alguna cosa més prosaica que no “què n'opina de l'actitud de Carod?” o si hi haurà tercer tripartit:

–Digui'm tres virtuts de Pilar Rahola.

–Això és un cop baix. (S'ho pensa.) Sap escriure, sap polemitzar i té un do especial per saber on és l'oportunitat.

Les torxes s'han apagat i la xocolata amb pastes és el preludi de l'esmorzar.

Puigcercós normalment esmorza dos cops. El primer esmorzar, a casa, consta de fruita i d'un te verd. A mig matí, cap a les deu, s'empassa un entrepà. Però avui és diferent. La tradició dicta que quan s'acaba l'homenatge a Companys cal peregrinar al bar Pinotxo de la Boqueria. L'acompanyen el director de la Fundació Irla, Josep Vall, i el regidor barceloní Xavier Florensa. Mig platet de cigrons i un got de vi negre i es fa de dia. “A partir de quina hora es poden menjar cargols?”, s'interessa. Després dels cigrons arriba mitja ració de tonyina. “Era molt bona [la cursiva substitueix una paraula gruixuda]. Haurem de demanar una estrella Michelin.” Per arrodonir-ho, un cafè amb llet. “Ara sí, hem fet el cim”.

Si pot, a Puigcercós li agrada acompanyar la filla petita, de deu anys, a l'escola. Entra a les nou. Ho ha fet sempre. Després és moment d'anar al gimnàs, cap allà a les deu. Hi va tres cops per setmana com a mínim, també si pot. Hi fa spinning (bicicleta). Hi ha dies que va a córrer, els caps de setmana a Ripoll o entre setmana per Montjuïc. Es veu que al gimnàs no el miren gaire, “fa molts anys que hi vaig i formo part del paisatge”. Però s'hi produeixen situacions curioses, com el dia que l'entrevisten a la televisió i no és en directe. Com que al gimnàs hi ha televisors, el candidat adquireix ubiqüitat. “Sóc jo, no hi ha doble”, es veu obligat a constatar.

Al migdia assisteix al Col·legi de Periodistes a la presentació del llibre Sempre hi ets d'Adam Martín sobre els pares de diversos dirigents polítics, “o dels fills”, com diria Martín. El capítol de Puigcercós el va deixar llegir a la germana gran. El líder d'ERC comparteix taula amb el president del grup municipal de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias. Mentre esperen Montserrat Nebrera (que finalment no apareix), hi ha temps per comentar la jugada de manera informal:

–Puigcercós: “La precampanya se sap quan acaba, però no quan comença”.

–Trias: “Sí que se sap: l'endemà de les eleccions”.

–Puigcercós: “O la mateixa nit!”

Dels catorze àpats grossos de la setmana, dinars i sopars, Puigcercós en fa a fora de casa entre nou i deu. Avui no és una excepció, ni amb el dinar ni amb el sopar. Dina a Barcelona amb el cap de campanya, Xavier Vendrell.

El trajecte amb cotxe fins a Ripoll no serveix per dormir, encara que hi hagi son, sinó per repassar la jornada amb l'equip. A la ciutat natal del dirigent independentista l'espera una entrevista al magazín de Televisió del Ripollès. Des del control s'ho mira el director general d'administració local, Carles Bassaganya. Puigcercós no és home de llegir discursos. Té gent que li prepara fitxes amb esquemes. “Discuteixo idees amb el meu equip”. El candidat té facilitat per recordar conceptes, més que no pas dades. “I m'alimento de les preguntes que em fa la gent, de la inquietud que hi ha al carrer”. Els experts diuen que perquè cali un missatge cal sentir-lo almenys tres vegades. Avui Puigcercós ja ha complert, però li queda encara la inauguració d'una exposició i un sopar col·loqui.

A l'entrada de la sala Abat Senjust es troba amb l'alcaldessa, Teresa Jordà. És el seu sant. Tots dos inauguren l'exposició itinerant sobre Francesc Macià de la Fundació Josep Irla. És el dia dels presidents d'Esquerra. Més enllà de recordar la proclamació de la república catalana, Puigcercós destaca una curiositat pràcticament desconeguda de Macià: que va ser l'introductor del ciment armat a l'estat espanyol. D'Irla, el caràcter discret: “De vegades, la història no perdona les persones discretes, les deixa de banda; hem d'homenatjar els discrets”. Entre Macià i Companys, Puigcercós d'entrada es queda amb Macià, però un segon més tard matisa que “són com el pare i la mare, indestriables”.

A la sortida l'aturen dos pastors per traslladar-li els problemes del sector. “El meu pare havia sét pastor”, els explica amb el mateix accent. Així comença una passejada per Ripoll que el durà fins a la flamant plaça de la Lira, on, com que és la Fira de Santa Teresa, fan tastets i degustacions de productes del Ripollès. “La fira no es fa perquè sigui el sant de l'alcaldessa”, diu algú. A Puigcercós l'aturen cada dues passes per interessar-se per la família i la feina. Li ensenyen un cistell de bolets, li regalen mig entrepà de botifarra, li ofereixen un porronet de vi. Tothom el coneix. Juga a casa. Va néixer davant del monestir i de més gran va anar a viure darrere el monestir. “És el meu racó”. També és el racó de Guifré el Pilós.

Parada i fonda. El sopar és a l'hotel La Solana de Ter, als afores de la ciutat. Hi ha més de 150 militants i simpatitzants de la comarca i de la Garrotxa. Abans de començar atén els mitjans locals: “Sóc l'únic candidat de comarques”, sosté. Vol dir que és l'únic candidat de comarques d'un partit parlamentari. El discurs es fa al principi: dura mitja horeta. Li regalen un paraigua, pel que pugui ploure.

Quan entra a l'hotel passen vuit minuts de les dues. Demà serà un altre dia.