Joan Laporta

Cita amb Joan Laporta. Lloc triat: el seu despatx, a Diagonal amb Villarroel. Aquesta és la seva àrea laboral i també semilúdica. No en va, a un pas de l'oficina, a Villarroel amb Buenos Aires, hi ha el seu segon quarter general, la Pipper's Tavern, on cada matí, a les 8.45 h, se cita amb els seus col·laboradors per esmorzar i preparar el dia. Ara, però, som a la Diagonal, a tocar dels grans magatzems per excel·lència d'aquest país. Aquest és el punt de partida d'una passejada que a suggeriment de Laporta tindrà com a eix principal la plaça de Francesc Macià i sobretot l'avinguda Pau Casals. Ens presenten, salutacions protocol·làries, aclariments d'algun dubte i comencem a caminar. Uns 30 minuts d'espera m'han carregat d'energia per a una bona passejada. Endavant.

El Barça centra bona part de la conversa. Fa pocs dies de l'assemblea en què s'ha decidit demandar-lo. I Laporta ho porta molt malament. Tanmateix, no para de rebre mostres de suport dels ciutadans amb què s'encreua. Fins i tot de Sebastià Serrano, a qui trobem, precisament a Pau Casals, anant cap a Catalunya Ràdio per a una entrevista.“Molta gent no trobem just el que està passant; tranquil, ho estàs fent molt bé”, li diu el lingüista. “Tinc la força de la veritat”, respon un Laporta que repeteix insistentment, mentre parla, allò de “hem fet el millor Barça de la història”. També dedica bona part de la conversa a parlar de Rosell. Les ferides són obertes. Les seves paraules ho denoten.

Intento canviar parcialment de tema. I ho faig recorrent a Joan Carretero: “Comparteix aquella asseveració de Carretero segons la qual el president del club és més important que el de la Generalitat?”. “Ara per ara, amb aquesta Generalitat i aquest Parlament de fireta, evidentment el Barça té una repercussió a nivell mundial molt més potent que no pas el govern”, assevera Laporta, que es mostra convençut que portarà la glòria esportiva del Barça al palau del parc de la Ciutadella, al de la Generalitat i a tot el país. Però, no ho puc evitar, torna el futbol. I és que tots els ciutadans que el saluden no l'identifiquen com a presidenciable –ho saben?– sinó com a president (sense l'ex) del Barça. Al Pipper's, on fem un cafè final, ho certifico de nou. Se li acosten unes seguidores que l'omplen d'elogis i li demanen un pin. “De Solidaritat Catalana?”, els pregunta Laporta. No pas. Del Barça, Barça, Baaarça.