Examen sorpresa

Si el món no el governessin els polítics ni els partits, sinó el sentit comú, fa temps que hauríem substituït les campanyes electorals per les eleccions sorpresa, que vindrien a ser com aquells exàmens sense avís que feien alguns dels mestres del meu col·legi quan tenien ganes de retratar-nos de veritat. Els ciutadans, durant massa temps condemnats al trist paper de convidats de pedra, mereixen com a mínim poder decidir quan s'ha acabat el bròquil i quan toca portar el govern, l'oposició i tothom a un examen sorpresa. I a partir d'aquí, una setmana i a votar. Segurament als partits, i molt especialment als seus estrategs, els causaria un bon disgust perdre l'oportunitat de tornar a deixar de banda les bones maneres que fan servir als espais nobles i sortir al carrer durant unes setmanes a esbatussar el contrari, que, al final, deu ser l'única raó per justificar que encara avui es facin campanyes. Però creguin-me que tots plegats hi sortirien guanyant. D'entrada els mateixos partits, que podrien deixar de buscar diners a les clavegueres per finançar això que, insisteixo, només els interessa a ells. Després hi guanyaria el país, que s'estalviaria part de la factura i moltes altres sorpreses d'última hora impossibles de justificar en plena crisi, com ara aquesta del sou per als joves que ni estudien ni treballen. I, finalment, hi guanyarien els ciutadans, que per una vegada se sentirien protagonistes d'aquesta història que, fins ara, ha servit per sumar adeptes a l'últim invent dels partits, que després de les campanyes van crear la desafecció.