Alícia Sánchez-Camacho

Hi ha dues Alícies Sánchez-Camacho. La de tracte exquisit, càlida, que va seduir fins i tot el president Jordi Pujol, que va lamentar que CiU de les comarques gironines no hagués estat prou àgil per fitxar-la. I la Sánchez-Camacho política que es lliura al populisme en llengua i immigració.

Al vídeo –avís per a internautes– trobareu les dues Alícies. La que al Teo, el bar que hi ha a Muntaner amb Diagonal que ella freqüentava quan anava a les tertúlies de Luis del Olmo i no era més que una promesa, em parla del seu fill i de com el puja sola; i la que dispara contra la política lingüística. Amb tot, és indubtable que Sánchez-Camacho, persona i política, té moltes taules. Unes taules que li permetran mantenir-se al capdavant del complicadíssim PP català molt temps. Un exemple: vol instaurar una auditoria de l'acció de cada diputat per conèixer-ne al detall la feina a l'hemicicle i al territori. La disbauxa al grup parlamentari s'ha acabat. Mà de ferro, guant de seda i somriure. Això és Camacho.

Si de Joan Carretero en destacava l'austeritat verbal, la popular està a les antípodes. En tots els sentits. No només no espera que la saludin, sinó que és capaç d'entrar al Mango de Diagonal, “és moda catalana”, i saludar a tort i a dret, presentant-se, si és necessari, amb un “sóc Alícia Sánchez-Camacho, la candidata del PP”. Això no és tot: pregunta a qui la saluda si la coneixia d'abans i quina percepció té del PP. I davant de les càmeres de l'AVUI, en pocs minuts, és capaç d'endur-se dos vots a la butxaca. Sumant, sumant...

Durant la passejada es fa difícil, impossible, evitar la política. És fa difícil contenir el rígid discurs popular sobre la persecució del català i els perills de la immigració. Un discurs que perd oli quan em diu que vol que el seu fill s'escolaritzi “un 40% en català, un 40% en castellà i un 40% en anglès”: no surten els comptes! Però al Teo li arrenco una treva. Aquí aconsegueixo esquivar la política i parlo amb la persona. M'explica perquè va optar per la fecundació in vitro; em diu que tenir un fill ha estat “el millor que he fet a la vida”; i em confessa la seva ambivalència: és una catòlica convençuda que la família tradicional és el millor per a un nen, però alhora admet que “el més important és donar la vida a algú“. Aquesta ambivalència, aquest joc de contrastos és Alícia Sánchez-Camacho.