Directes cap al 28-N

El marge de la victòria

Així doncs, a disset dies del veredicte definitiu de les urnes, CiU sembla que arrenca amb un avantatge prou còmode per obtenir la victòria per tercer cop seguit, però aquesta vegada, sembla que amb possibilitats de governar més nítides que en les dues ocasions anteriors. Una nitidesa enterbolida, d'una banda, pels efectes desmobilitzadors que podria tenir un triomfalisme que el presidenciable Artur Mas defuig de manera sistemàtica. Un horitzó, d'altra banda, també condicionat per la incertesa d'una participació que, si acaba sent tan baixa com vaticinen les estimacions més pessimistes, podria confegir un hemicicle fragmentat per l'entrada de formacions fins ara extraparlamentàries. Un escenari envitricollat al màxim davant d'una hipotètica política d'aliances postelectorals en cas d'absència d'una majoria prou àmplia per formar govern.

En aquesta conjuntura, si les darreres eleccions van ser presidides per la confrontació pràcticament bipartida entre els models de CiU i del tripartit, la campanya present té un dibuix molt més atomitzat (amb el PP situat a l'extraradi de la normalitat democràtica a la recerca del vot més reaccionari i espanyolista) però també, i potser per això, enfocada a la crida al vot útil i l'apel·lació a la necessitat d'un govern fort i cohesionat. Més que el model de tripartit, allò que està en crisi avui en la política catalana és la cultura de la coalició. La por de governar des de la debilitat en uns moments de crisi econòmica profunda i de fractura abismal amb Espanya és, a hores d'ara, un comú denominador dels projectes polítics amb aspiracions reals d'arribar al poder. No és Mas o Montilla, no és sobiranisme o autonomisme, no és ni-ni. És una pugna per una hegemonia que, si en quinze dies la campanya no ho capgira, està més a l'abast d'un que dels altres.