El camp de batalla

Divendres es va inaugurar oficialment el camp de batalla del 28-N. La precampanya va obrir molts fronts, alguns amb virulència. Ara enfilem la fase final: la prèvia a la victòria. En democràcia, el camp de les batalles és públic i té com a escenari principal els mitjans i circuits de la comunicació. La comunicació basteix un gran circ per a la confrontació dels rivals. I el circ atrau més espectadors o menys segons l'interès del duel final. Ells en decidiran el vencedor. Aquesta campanya veurà moltes batalles. Una primera ja ha culminat amb la negació als aspirants de visibilitat informativa (blocs electorals). Temes de batalla seran la crisi, el finançament, l'atur, la immigració, la llengua, les aliances... Però una gran batalla eclipsarà les altres. En la llarga precampanya, s'ha anat preparant curosament. El PSC ho va enunciar: no pactarà ni amb dretes ni amb independentistes. ERC no pactarà amb qui no accepti un referèndum. CiU fa equilibris a la corda, però s'apunta al dret a decidir. ICV faria el mateix. Laporta i Carretero, a la porta del circ, proclamen una declaració d'independència unilateral. El PPC, sempre en contra. Els eslògans oficials pretenen ara desviar l'atenció de l'argument principal. Però durant mesos els partits han obert foc i s'han posicionat. I els espectadors del circ ho recorden. Saben que la batalla central d'aquesta campanya no és entre dreta i esquerra. És entre independència o unió. I, com que la batalla té interès, la participació pot ser més alta del que pronostiquen les enquestes.