“El govern ha gestionat d'una manera autista”

Al començament sempre vaig ser partidari que Convergència passés a l'oposició, per higiene de país. El primer tripartit va generar una certa il·lusió, però no va respondre a les expectatives. Volia potenciar una millora de l'autogovern, un canvi substancial en el finançament, i això ha acabat com ha acabat, i tampoc no va haver-hi lideratge clar. El segon tripartit ja es planteja malament, perquè pretenen ser només un executiu de gestió. Fins i tot, dos autoanomenats independentistes com Puigcercós i Carod van assegurar que no es parlaria sobre la qüestió nacional; i justament ha estat el quadrienni en què aquest tema ha estat més que mai sobre la taula. No han estat conscients ni de la situació de Catalunya ni del món, i han gestionat d'una manera autista sense adonar-se que hi havia crisi econòmica i de país.

En tot cas, jo mai no hauria donat la presidència a Montilla, perquè ell vol que Catalunya sigui Espanya malgrat que això ens comporti espoli fiscal i una ruïna cultural, lingüística i social. Tampoc no volem ser cínicament equidistants com han estat alguns, en el sentit que a Mas li exigien que proclamés la independència del país i a Montilla no li demanaven res. Reagrupament està a anys llum de Convergència, però com a mínim no som tan cínics per dir que Convergència és el mateix que el PSC.

Podem agradar més o menys, però ningú no ens pot acusar de no parlar clar. Ja fa temps que tenim un full de ruta per arribar a la independència a través d'una majoria al Parlament i que, a partir d'aquí, comenci el camí del reconeixement de l'estat propi. Hem de fer una democràcia de qualitat, i proposem impulsar una llei electoral amb petits districtes en què es triï un sol diputat. També parlem d'una llei de limitació de mandats i de contenció de la despesa dels partits. Un tercer missatge és apostar per la recerca de l'excel·lència perquè el país surti del ninisme.

Ni aquell dia era tant ni ara és tan poc. A la manifestació hi havia gent que cridava “independència”, i d'altres que hi eren d'espectadors o que no cridaven res. Les eleccions seran una mesura per saber si allò era una realitat o una il·lusió òptica.

És lògic que hi hagués gent que tingués expectatives i que ara hagi quedat decebuda, o que d'altres n'estiguin satisfets. Hem d'acceptar la realitat i tirar endavant. No serveix de res lamentar-nos.

Per mi és una carpeta tancada. A hores d'ara m'interessa zero el percentatge de culpa dels uns o dels altres. El que hem de pensar és que tenim uns dies al davant, i que si fa un any 100.000 persones haurien votat independència, hem d'aconseguir que ara siguin 150.000. Es tracta d'aconseguir l'objectiu, no qui l'aconsegueix.

No penso entrar-hi. Nosaltres no hem fet mai política de “tu, més”, i no gastem ni un segon discutint si som més alts o més baixos que altres independentistes. A mi m'interessa més denunciar què fan el PSC, que és el veritable enemic de la independència, o el PP.

Tant si ens va bé com si no, farem una assemblea perquè els associats decideixen. Sempre he repetit que el dia 29 tinc consulta passi el que passi, i el nostre futur immediat personal no depèn dels resultats. I pel que fa al futur polític, mentre Catalunya no sigui independent, continuarem treballant.