Molt resignat a perdre el cabell

Joan Herrera ahir va agafar el cotxe perquè tenia un compromís electoral a l'Anoia, però si no ja se sap que fa campanya en metro i bicicleta. S'ha dit tant que ja ho viu com “una etiqueta que et pengen”, però no li molesta, com tampoc la imitació que fan d'ell a Polònia: “Un punt d'ingenuïtat s'ha de tenir”, diu, tot i que està molt més bregat del que la gent es pensa. Deu ser gràcies als seus sis anys a Madrid? Arriba a l'entrevista amb texans una mica desfilats, un jerseiet fi del blau més comú de tots els blaus i una americana grisa. Queda clar que no li preocupa gaire si va o no va a la moda, que no és presumit ni marquista: “Compro dos cops l'any, per rebaixes i sense botiga fixa”, explica. Però algú ens informa que darrerament ha renovat l'armari. No per la campanya, “sinó perquè ja tocava”.

Un estilista s'ho passaria bé vestint-lo perquè té espatlles amples (fa esport i prova de cuidar el que menja, però no va al gimnàs) i bona planta: és el candidat més alt amb diferència. L'abric que du és de tall clàssic, curt i amb dibuix d'espiga, i el porta al braç durant tot el recorregut pel diari. Es nota que està acostumat a pocs servilismes. Beu només aigua perquè aquests dies ha tingut un problema d'estómac.

A més, té por que el seu nen, de dos anys, li encomani les angines que ha agafat i està prenent paracetamol com a prevenció per aguantar fort aquests dies. Ara bé, si s'ha de tapar el coll optarà per la bufanda abans que per una corbata: “Si ho puc evitar, no me la poso; però si no hi ha més remei no passa res”, ens explica.

I és que Herrera, que no és fonamentalista en res, tampoc se sent “ni Guti ni Bargalló” en això de dur corbata. Els temps en què era una reivindicació obrera ja queden lluny. “En tinc de diferents a l'armari perquè me les han regalat (la majoria lletges) i perquè he treballat a La Caixa”, especifica. No es perfuma i està resignat a la pèrdua progressiva de cabells. De fet, als 39 anys ja té coroneta: “He tingut mala sort perquè he sortit com la meva família materna. Ja ho he acceptat”, afirma i continua: “Però no em puc queixar, perquè als 40 el meu tiet ja era calb del tot”. Sempre positiu, com diria aquell.