L'urna per a qui se la guanya

Mari­ano Rajoy va omplir ahir al ves­pre el saló d'actes de la Llotja de Lleida. La llotja era a l'edat mit­jana l'edi­fici per a les transac­ci­ons comer­ci­als entre mer­ca­ders i page­sos. Ara, a la Lleida de prin­ci­pis del segle XXI, la llotja és un palau d'estil futu­rista per a òperes neo­bur­ge­ses i con­gres­sos per a ofi­ci­nis­tes de portàtil i Skype. A la teu­lada de l'edi­fici s'hi poden pren­dre a l'estiu uns còctels força nota­bles amb el riu Segre com a teló de fons. Lleida és una ciu­tat de rabi­o­ses voca­ci­ons urba­ni­tes amb un ADN pagès. El Par­tit Popu­lar, a l'hora de mobi­lit­zar ahir els llei­da­tans, va mos­trar que, de les dues ànimes llei­da­ta­nes, domina clara­ment la pagesa.

Escol­tant Rajoy hi abun­da­ven els jubi­lats i els petits o mit­jans pro­pi­e­ta­ris rurals a punt de jubi­lar-se. Rajoy els va rega­lar les ore­lles amb pro­me­ses de rebai­xes fis­cals per al món agrari. També hi va insis­tir Alícia Sánchez-Camacho, que pràcti­ca­ment va cen­trar els seus mis­sat­ges en l'agri­cul­tura, i la cap de llista llei­da­tana, Dolors López, que conei­xia molt bé l'audi­tori que tenia entre mans. Tots ells van coin­ci­dir a cri­ti­car la rebaixa dels ajuts agra­ris euro­peus que es va conèixer ahir i a tro­bar-ne el cul­pa­ble: el govern espa­nyol. Perquè, com era ine­vi­ta­ble, espa­nyola era la clau del míting de Rajoy a Lleida. Sal­va­des les crítiques de rigor a Mon­ti­lla, Mas i Esquerra, Rajoy es va cen­trar en el seu opo­nent en la cursa per a La Mon­cloa i en què farà perquè Espa­nya recu­peri la con­fiança econòmica i el seu pres­tigi entre els mer­cats, i va dir ben clar a la parròquia popu­lar que no esti­gui prou engres­cada per les cata­la­nes que faci un esforç perquè “el que es deci­deix veri­ta­ble­ment és l'inici del canvi”. Del canvi a Espa­nya, és clar. Rajoy ahir es va tre­ba­llar les urnes. Però les seves, les de les gene­rals.

El pagès de Lleida és per­sona de guar­dar distàncies, de no dei­xar-se endur per l'entu­si­asme. El pagès llei­datà atén afa­ble els vene­dors d'enci­clopèdies il·lus­tra­des o rebai­xes fis­cals, sem­pre amb la modèstia enga­nyosa de qui guarda dins les humils cases de paret de tàpia un orgull ances­tral i les escrip­tu­res d'uns patri­mo­nis espa­tar­rans. El pagès de Lleida, en el comiat, sem­pre es guarda per a ell un últim silenci des­con­fiat i el pen­sa­ment de, bé, ja està, ara a veure a quina hora tocar aixe­car-se demà per regar. Així, el míting de Rajoy no podia fer altra cosa que aixe­car un entu­si­asme con­tin­gut, uns aplau­di­ments llargs però d'una inten­si­tat mode­rada, es van agi­tar les ban­de­ro­les de plàstic que els orga­nit­za­dors havien dei­xat a les cadi­res però només quan era estric­ta­ment neces­sari, i en sor­tir es van fer unes cues orde­na­des i plàcides per pagar l'apar­ca­ment, i pujar a l'Audi vell o al Ford Mon­deo i tor­nar cap a casa a sopar tra­ves­sant la negra nit de Ponent.

A Lleida els popu­lars van acon­se­guir un dipu­tat i, segons Alícia Sánchez-Camacho, no només tenen el segon asse­gu­rat sinó que podrien estar ja cap al ter­cer, igua­lant així els tres que va acon­se­guir el 2006 els soci­a­lis­tes. Seria una gesta èpica per als popu­lars llei­da­tans i seria indi­ca­tiu d'un aug­ment espec­ta­cu­lar a nivell català. Unes xifres així hau­rien de fer escla­tar d'entu­si­asme una sala repleta de segui­dors del par­tit. Els popu­lars llei­da­tans, però, van mar­xar amb l'aire del pagès que sap que, hi hagi collita o no, l'any vinent es torna a començar.