L'urna per a qui se la guanya

Mariano Rajoy va omplir ahir al vespre el saló d'actes de la Llotja de Lleida. La llotja era a l'edat mitjana l'edifici per a les transaccions comercials entre mercaders i pagesos. Ara, a la Lleida de principis del segle XXI, la llotja és un palau d'estil futurista per a òperes neoburgeses i congressos per a oficinistes de portàtil i Skype. A la teulada de l'edifici s'hi poden prendre a l'estiu uns còctels força notables amb el riu Segre com a teló de fons. Lleida és una ciutat de rabioses vocacions urbanites amb un ADN pagès. El Partit Popular, a l'hora de mobilitzar ahir els lleidatans, va mostrar que, de les dues ànimes lleidatanes, domina clarament la pagesa.

Escoltant Rajoy hi abundaven els jubilats i els petits o mitjans propietaris rurals a punt de jubilar-se. Rajoy els va regalar les orelles amb promeses de rebaixes fiscals per al món agrari. També hi va insistir Alícia Sánchez-Camacho, que pràcticament va centrar els seus missatges en l'agricultura, i la cap de llista lleidatana, Dolors López, que coneixia molt bé l'auditori que tenia entre mans. Tots ells van coincidir a criticar la rebaixa dels ajuts agraris europeus que es va conèixer ahir i a trobar-ne el culpable: el govern espanyol. Perquè, com era inevitable, espanyola era la clau del míting de Rajoy a Lleida. Salvades les crítiques de rigor a Montilla, Mas i Esquerra, Rajoy es va centrar en el seu oponent en la cursa per a La Moncloa i en què farà perquè Espanya recuperi la confiança econòmica i el seu prestigi entre els mercats, i va dir ben clar a la parròquia popular que no estigui prou engrescada per les catalanes que faci un esforç perquè “el que es decideix veritablement és l'inici del canvi”. Del canvi a Espanya, és clar. Rajoy ahir es va treballar les urnes. Però les seves, les de les generals.

El pagès de Lleida és persona de guardar distàncies, de no deixar-se endur per l'entusiasme. El pagès lleidatà atén afable els venedors d'enciclopèdies il·lustrades o rebaixes fiscals, sempre amb la modèstia enganyosa de qui guarda dins les humils cases de paret de tàpia un orgull ancestral i les escriptures d'uns patrimonis espatarrans. El pagès de Lleida, en el comiat, sempre es guarda per a ell un últim silenci desconfiat i el pensament de, bé, ja està, ara a veure a quina hora tocar aixecar-se demà per regar. Així, el míting de Rajoy no podia fer altra cosa que aixecar un entusiasme contingut, uns aplaudiments llargs però d'una intensitat moderada, es van agitar les banderoles de plàstic que els organitzadors havien deixat a les cadires però només quan era estrictament necessari, i en sortir es van fer unes cues ordenades i plàcides per pagar l'aparcament, i pujar a l'Audi vell o al Ford Mondeo i tornar cap a casa a sopar travessant la negra nit de Ponent.

A Lleida els populars van aconseguir un diputat i, segons Alícia Sánchez-Camacho, no només tenen el segon assegurat sinó que podrien estar ja cap al tercer, igualant així els tres que va aconseguir el 2006 els socialistes. Seria una gesta èpica per als populars lleidatans i seria indicatiu d'un augment espectacular a nivell català. Unes xifres així haurien de fer esclatar d'entusiasme una sala repleta de seguidors del partit. Els populars lleidatans, però, van marxar amb l'aire del pagès que sap que, hi hagi collita o no, l'any vinent es torna a començar.