L'home amb cara innocent

Joan Herrera fa cara d'innocent. En una pel·lícula no podria ser el dolent. Fa cara de bon noi, de tranquil, de sincer i de no sé quantes coses més. I com que va amb bicicleta (si no ho escrivís em diríeu que m'ho he deixat, perquè d'ell tothom m'explica aquest tret característic) ara qualsevol s'hi atreveix. Però enganya. Pensin que Herrera és el candidat del partit dels vuitanta per hora, de les càmeres a les comissaries, dels xiulets contra la Noa. Del codi ètic dels Mossos, de la mala gestió de la sequera, de la polèmica de l'incendi d'Horta i de no sé quants altres marrons. Si tanquen els ulls i pensen en IC segur que encara no els ve al cap automàticament Joan Herrera. Si tanquen els ulls pensant en IC els apareix la imatge de Joan Boada i Joan Saura (els dos Xoans, dit amb fonètica Saura, com els coneixen a Interior). Aquest és el repte de l'home amb cara d'innocent. Ser ell. Diu que mai no pactarà amb CiU –quan en realitat és CiU qui no el necessitarà per a res–, i de la mateixa manera que el conseller Baltasar resava a no sé quina marededéu perquè plogués, ell ho deu fer perquè el tripartit sumi. Perquè és l'única manera de ser el govern. Herrera ja flaira l'oposició, i allà el PSC i ERC no li riuran les gràcies com ho feien ara que els necessitaven per governar. I això serà dur. L'avantatge? Que la seva base, la d'IC, és sòlida i resistent –i més burgesa del que vostès es podrien pensar– i a ells les enquestes no els passen factura. Però de la mateixa manera que els dic que Herrera fa cara de bon noi i de xicot espavilat, també els diré que li trobo a faltar una xic de mala bava. M'agradaria veure'l emprenyat de tant en tant i aixecant el to. Però no deu ser ecològic.