“Em veig capaç d'administrar una tensió controlada amb l'Estat”

En aquests darrers mesos hi ha hagut molta gent que s'ha vingut a oferir per col·laborar en la campanya i en futures tasques de govern, no necessàriament per dirigir conselleries. La majoria dels que han vingut ja hi han estat sempre i és positiu que vulguin implicar-se. Algun, al cap d'un temps, reapareix.

He tingut oferiments i he fet la meva carpeta.

No, ni tan sols hi ha un esquema. Hi ha pures pinzellades que he fet sense donar-los un valor definitiu. En absolut. Són dibuixos que potser acabaran així o potser no. Hi pensaré a fons a partir del dia 29, sobretot si veig que tenim opcions de governar sols. Perquè si hem de fer algun pacte, l'estructura serà més complicada i val més no pensar-hi gaire. Ja ens ho trobarem.

En tinc uns quants que no són de CiU, independents o no. Això no vol dir que vinguin, perquè quan se'ls faci l'oferiment definitiu i seriós potser hi haurà gent que no voldrà involucrar-se en política. Té poc prestigi i moltes servituds: saps que has de treballar moltes hores del dia, gairebé tots els caps de setmana de l'any, que et criticaran, que et caricaturitzaran, que si ets honest no t'hi guanyaràs gaire bé la vida... Quan poses aquest quadre junt, et preguntes: els millors vindran? No ho sé. Jo els aniré a buscar.

A hores d'ara no.

A qui m'ho fa, li dic que porta mala sort.

No, la moral de victòria és molt important; sense, no hauríem resistit la travessia pel desert. Però l'excés de confiança és letal i la prepotència i l'arrogància són doblement letals.

S'hagués pogut resoldre amb la llei, però també sense. Si es fa, i la vull fer, ha de servir per obrir les llistes, perquè la gent pugui votar més directament el diputat del seu territori, per limitar els terminis de les campanyes i les despeses dels partits. Per fer un debat no cal la llei electoral. Era un problema de voluntat de les parts. Si José Montilla, en comptes de fer-ho el diumenge 21 a la nit, hagués dit que volia un debat en català un mes enrere, ja estaria fet. Va complicar les coses volent-ne un en castellà, quan són les eleccions al Parlament. Per què al Parlament no parla en castellà? Si vol, que ho faci, però que no m'obligui a mi a parlar en castellà i a crear un precedent.

He de reconèixer que ha estat una campanya molt confosa, que han canviat continuament d'estratègia i han llançat missatges molt contradictoris. Hi ha hagut molta improvisació.

Accepto la ironia, però una cosa no té res a veure amb l'altra. Treballo per un govern fort.

No. Ja he advertit que si no tinc una majoria clara hi haurà un govern dèbil, encara que jo en sigui el president, perquè ens obligarà a fer pactes complicats que limitaran molt l'acció del futur govern. Si els catalans decideixen que no volen un govern fort, aniré a veure tots els partits per ordre dels vots que hagin tret: de més a menys. No perquè vulgui pactar amb el segon o el tercer, sinó amb aquell que vegi que el nostre programa electoral es pot aplicar millor.

És clar, al programa hi ha el concert econòmic. Però també hi ha aixecar el país econòmicament, crear feina, la lluita contra el fracàs escolar, la voluntat de donar protagonisme a la societat i que no tot sigui 100% públic... Encara avui aspiro que hi hagi una majoria suficient que no ens obligui a passar per l'adreçador de ficar altres partits dins del nostre govern.

No, però sí que podem aconseguir més diputats que el tripartit i governar sols amb acords puntuals amb altres partits.

Des del començament ja adverteixo que és un objectiu tremendament complicat. Té grandíssimes dificultats i ho dic en plena campanya. Però partim de la base que Catalunya no l'ha plantejat mai seriosament en trenta anys i en tenim l'obligació. No ens podem quedar de braços plegats després de la sentència del Constitucional i si plantegem segons quins referèndums, el problema el tindrem dins de Catalunya i no amb Madrid. I jo em veig més capaç d'administrar i de liderar una tensió controlada amb l'Estat que no pas una tensió incontrolada dins de Catalunya. Per tant, m'inclino per plantejar una sobirania fiscal en la línia dels bascos i navarresos. És el que uneix el poble català, no tenim perill d'una fractura interna, és un canvi substancial respecte als últims trenta anys, parlarem a Madrid amb un altre llenguatge, i a més a més condicionarem el nostre suport permanent al govern espanyol –sigui del PSOE o del PP– a la consecució raonable del concert. Reconec que la nostra capacitat d'èxit dependrà de l'aritmètica, i si hi ha un govern amb majoria absoluta, ja ens el beurem a galet, el concert. Però si CiU és imprescindible, ho plantejarem amb tota la força.

No ho sé. Però si resulta que, al nostre país, aplaudim els bascos quan fan el peix al cove i quan el fem nosaltres ens el carreguem, és que aleshores tenim un gran problema intern. Ens hem d'aclarir: o és bo o és dolent el faci qui el faci. En tot cas, si el peix al cove és el concert econòmic, Déu n'hi do la pesquera.

Sí, però ara ja no hem d'anar a convèncer els espanyols de la necessitat d'un Estat plurinacional, com hem fet sempre. El canvi estratègic és abandonar el catalanisme tradicional, saber que no transformarem Espanya, que ells són més, tenen més força, no volen canviar i ja ens ho han dit. Es tracta de condicionar la nostra política a Madrid a la consecució d'un tema o dos, sabent que ha de ser una operació de país, no d'un govern sol, amb el màxim de forces polítiques i de sectors de la societat empenyent en la mateixa direcció. Veurem què dóna de si. Si no dóna fruits, ja canviarem d'estratègia.

Crec que s'està produint, sí, però és perillós dir-ho perquè hi ha una part molt important de la societat catalana que té hi té una connexió lògica, amb llaços familiars i sentimentals. Diguem-ho a l'inrevés: anem a Madrid a defensar interessos catalans, no a pretendre enamorar.

No he dit mai que no. Només he dit que ens ho hem de pensar bé, no fos cas que ens creéssim un problema dins de Catalunya. Quan tu tens el país dividit en dues meitats per la creació d'un estat propi, quina necessitat tenim, en mig d'una crisi econòmica, de generar un cacau important? Tenim alguns temes que uneixen molt la societat i que van en la línia de la sobirania, de la sobirania fiscal, per exemple. En l'àmbit cultural, comportem-nos com un país independent. Aquí no tenim cap limitació.

No ho descarto. El que passa és que fer grans proclames sobre això avui, quan no tenim un país suficientment cohesionat amb aquest objectiu, és perdre el temps.

A qualsevol nacionalista li agrada el màxim nivell d'autogovern per al seu país, encara que sabent que l'autogovern sempre és compartit i limitat, fins i tot pels estats independents. Mireu Grècia i Irlanda. No tenen sobirania. Quan van mal dades, passen a ser intervinguts. Això li pot passar algun dia a Espanya. El discurs no ha de ser sobre els nostres desitjos. Mirada llarga, passes segures. El dret a decidir, el concert econòmic. Amb la independència, no per parlar-ne més convencerem més gent.

Treballaré perquè hi hagi, dins de Catalunya, més consciència del que som com a país. Aquí hi ha un problema de cohesionar la societat catalana des del punt de vista de la nació. Queda una autèntica feinada. Una part molt significativa de la societat se sent tant catalana com espanyola. No ens enganyem. Un govern fort a Catalunya ha de treballar perquè la catalanitat es visqui amb més normalitat i emoció, amb més sentiment. Aquesta és una feina prèvia a qualsevol altre plantejament, excepte allà on la gent té clar que hi ha un tracte injust respecte a Catalunya. I això són els diners. Quan la gent veu que en altres territoris de l'estat espanyol els serveis públics i les infraestructures són millors amb els nostres diners, s'irrita.

És que s'ha de ser educat. Si quan defenses el que és propi ofens els altres, no fas servir la raó sinó l'estómac i les vísceres i llavors no té solució. El que explico es pot voler no entendre, però s'entén. No pot ser que països o territoris més productius tinguin serveis i infraestructures pitjors que altres de menys productius. I la realitat és aquesta. Si qualsevol territori vol tenir serveis de primera línia, no me'n queixo, però no amb els nostres diners.

Sí, però a mitges. Espanya no té futur econòmic si no deixa de cometre les irresponsabilitats que ha comès. No té sentit la política del subsidi i la inversió quan no es fa pensant en la producció de les empreses.

És que no tornem. Si guanyem, arribem. La mentalitat és molt diferent, cosa que no vol dir que reneguem de tot el que el president Pujol va fer. Ell és ell i jo sóc jo, segur que l'estil i les actituds seran diferents. Ara, el meu mestre és Jordi Pujol. Les prioritats seran les del 2010, no les de 1990. Ara som 7,5 milions, no 6, i s'ha fet un creixement amb gent de països estrangers. El plantejament nacional tradicional també s'ha esgotat.

Em conformaria que se'm recordés la meitat de bé que a Jordi Pujol.

Si passa això em truquen el dilluns dia 29, l'endemà de les eleccions, i en parlem. Fins aleshores, només tinc la mentalitat que tot anirà bé. Si pensés el contrari, no m'hauria presentat.