La força del vot independentista unit

Un cinquè parlamentari

Aquest hipotètic cinquè diputat seria el de la circumscripció de Lleida, on haurien sumat 9.906 vots, fet que suposaria un percentatge del 5,4%. El PSC seria el perjudicat i passaria de 3 a 2. Lleida semblava a priori un bon feu per a aquest independentisme emergent, sobretot per al candidat de Rcat, Jaume Fernàndez, que és l'alcalde de Rosselló del Segrià i que té força popularitat. Però obtenir un escó en aquestes terres és molt car. I si no que li preguntin al candidat d'Iniciativa, Francesc Pané, que amb 7.384 vots i un 4,01% es va quedar fora. A l'hora de la veritat Fernàndez no va tenir tanta força com pronosticaven alguns sondejos i, fins i tot, va ser sobrepassat pel cap de llista de Solidaritat, Xavier Segura.

A Barcelona s'haguessin mantingut els tres diputats, tot i que la coalició s'hauria quedat a prop d'arrabassar un parlamentari a Iniciativa, i a les comarques gironines el panorama també hagués quedat com ara. Solidaritat té un diputat, Toni Strubell, i ni sumant els 9.560 vots de Reagrupament s'hagués acostat al segon.

A Tarragona tampoc no s'hagués mogut res, però l'escenari hauria estat molt més ajustat. Solidaritat i Reagrupament s'haurien enfilat fins als 13.419 vots amb un percentatge del 4,3% i només els haguessin faltat un centenar de sufragis per esgarrapar un representant a la federació nacionalista.

La segona via

Durant aquests últims mesos, Esquerra s'ha volgut situar a les antípodes de Solidaritat i Reagrupament. Els dirigents republicans han censurat l'independentisme “exprés” de Laporta i Carretero, tot i que també veien les orelles al llop i sovint recordaven que el vot útil sobiranista era el d'Esquerra. Durant tota la campanya, Joan Puigcercós va projectar les seves crítiques cap al Partit Popular, excepte en el tram final quan va començar a disparar amb bala contra les altres dues formacions. En un míting a Vic, va assenyalar que amb la “divisió” del vot, Alícia Sánchez-Camacho hi sortiria guanyant.

Els temors d'ERC es van acabar complint i SI ha robat als de Puigcercós una bona part d'aquests sufragis. Els republicans només han tret 115.000 vots més que els de Laporta, i en comarques, com ara a Osona, Solidaritat els ha avançat. Reagrupament no els ha fet tant de mal, tot i que també els ha superat a la Cerdanya, gràcies a la figura de l'exconseller Joan Carretero, que viu a Puigcerdà.

Per tant, una coalició d'aquestes tres formacions hauria evitat una part de la dispersió i haurien grimpat fins als 360.165 vots (11,5%) i un total 17 diputats, just per sota dels populars. Aquest escenari també hauria perjudicat CiU, el PSC i Iniciativa, que perdrien un diputat cadascú.

A les comarques barcelonines, se situarien amb 243.450 vots i deu diputats –actualment ERC en té sis i Solidaritat, tres–; a Tarragona, n'obtindrien dos, un més que l'únic que té Esquerra i a Lleida es viuria una situació calcada i pujarien d'un a dos. L'únic lloc mimètic a la situació real seria a les comarques gironines: ara, Esquerra en té dos i Solidaritat un i no hi hauria cap ascens.

Una lectura simplista d'aquests hipotètics resultats denotaria que l'efervescència sobiranista de la gran manifestació del 10 de juliol tampoc no s'acabaria de traslladar al Parlament, perquè durant el 2006 hi havia 21 diputats independentistes d'Esquerra i amb la unió dels tres partits només s'arribaria als 17. Però, l'amalgama política és més complexa que unes fredes estadístiques, perquè molts diputats de Convergència encaixen en aquest model tot i l'ambigüitat que persegueix els nacionalistes. Fins i tot, el gruix dels dirigents d'Iniciativa advoquen per enfortir el dret a l'autodeterminació després de la sentència contra l'Estatut i no descarten que els federalistes i els independentistes gradualistes puguin caminar plegats per sortir del cul-de-sac que ha provocat el Tribunal Constitucional.