Més espanyols que mai

Són temps de contradiccions. L'independentisme es manifesta de forma ostentosa i contundent al carrer, però l'espanyolisme avança i arrela amb força al Parlament de Catalunya. Aquesta és la complexa dualitat del país i una de les fotografies més clares del 28-N, on les forces que obertament defensen l'espanyolitat del país superen en tots els paràmetres –vot, percentatge i escons– aquelles que es declaren decididament independentistes. Amb els resultats a la mà, sembla evident que els uns han sumat i multiplicat i els altres s'han barallat, restat i dividit.

L'estadística freda i rigorosa diu que avui en dia hi ha 489.846 catalans que fan costat a les opcions que volen una Catalunya plenament espanyola, mentre que la suma de tot el vot independentista, fins i tot el que no ha aconseguit representació al Parlament, queda molt lluny i només aplega 320.243 persones. En nombre de diputats la diferència també és evident, i la suma dels escons del PP i Ciutadans dóna 21, mentre que Esquerra i Solidaritat arriben als 14. Mai el Parlament havia tingut uns escons tan espanyolistes com aquesta vegada.

“La gran manifestació del 10 de juliol, amb més d'un milió de persones al carrer, ha fet activar de forma contundent aquells que defensen l'opció espanyola, i ara s'ha notat amb una reacció a les urnes”. Aquesta és una de les lectures que fa del resultat de dissabte Mònica Sabata, presidenta de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR). La reacció a què es refereix Sabata és la mateixa que ja es va viure l'endemà de la gran manifestació, quan Barcelona, i mig país, va esclatar de joia amb la victòria de la selecció espanyola al mundial de Sud-àfrica i els balcons es van omplir de banderes espanyoles.

Salvador Balil, vicepresident de la Federació Taurina de Catalunya, s'apunta a aquesta teoria de l'acció-reacció, i es posa ell mateix com a exemple. “Dins el món dels toros la llei que ha prohibit les corrides ha generat una reacció en contra, i qui és taurí segur que no ha votat partits independentistes i s'ha decantat majoritàriament per l'opció del Partit Popular com a vot útil”, explica.

D'aquesta manera, Alícia Sánchez-Camacho ha entrat al Parlament a reacció, trencant el registre històric de 17 diputats que el 1995 va aconseguir el PP amb Alejo Vidal Quadras de cap de llista i atiant el discurs de l'anticatalanisme. Ara fa quinze anys el PP va aconseguir més vots i més percentatge que diumenge passat, però la llei d'Hont li va donar un escó menys. Vidal Quadras, que actualment és vicepresident del Parlament Europeu, ha trigat molt poc a envalentir-se per afirmar que els resultats del 28-N abonen la que va ser la seva estratègia. “Ha quedat demostrat que l'estratègia del 1995 va ser errònia i que en el moment que s'ha recuperat com a candidata algú que no s'avergonyeix d'apostar per Espanya s'ha obtingut un bon resultat”. Vidal Quadras –recordat a l'hemicicle pels seus dots d'orador i la seva fina ironia que tenia com a diana, sempre, l'univers catalanista i com a claca la majoria de diputats que li reien sempre les ocurrències– està convençut que si aquests anys s'hagués apostat per la seva estratègia s'hauria pogut arribar a superar el PSC en nombre d'escons.