Polaritats nacionals
Encara no fa una setmana que el titular indiscutible era si fa no fa aquest: “CiU guanya les eleccions amb una clara majoria”. El segon titular, naturalment, feia referència a la catàstrofe electoral del PSC i ERC. El tercer oferia més possibilitats, però al meu entendre estava relacionat amb l'espectacular pujada del Partit Popular a Catalunya (que, sigui dit amb tota la modèstia del món, un servidor de vostès ja va preveure en la porra d'aquest diari). Doncs bé: el segon i el tercer titular estan relacionats, i a llarg termini encara ho estaran més. El PP ha acaparat molts (la majoria?) de vots que ha perdut el PSC, per la senzilla raó que ambdós partits posseeixen un electorat amb una identificació nacional semblant. Simètricament, la majoria de vots que ha perdut ERC han anat a parar a CiU, perquè els votants d'ambdós partits responen a un perfil nacional gairebé idèntic. I aquí arribem al cap del carrer: els resultats dels darrers comicis tenen molt a veure amb aquestes identificacions, i més concretament, amb la decepció sobre les impossibles representativitats nacionals que s'autoatribuïa el tripartit (independentista i no independentista alhora). El votant mitjà d'ERC i el votant mitjà del PSC han optat, doncs, per partits que fessin efectives les seves identitats nacionals d'una manera més clara. Els uns han anat a parar a CiU (o a altres opcions catalanistes minoritàries) i els altres, al PP (o a altres opcions espanyolistes minoritàries), respectivament.
En funció de les anteriors constatacions, resulta raonable inferir que el futur de la política catalana estarà basat previsiblement en dos pols d'identificació nacional, però no en dos partits. Això és important subratllar-ho: la polarització política no es pot confondre o juxtaposar amb el bipartidisme. De fet, la idea dels “dos grans partits catalans” ja resultava dubtosa a finals dels noranta, en la darrera legislatura de Pujol. Els resultats electorals del PSC fan que aquesta apreciació resulti ara directament incoherent: la distància entre convergents i socialistes no havia estat mai tan gran. CiU, amb una còmoda majoria, pot permetre's el luxe de no prendre mal provant d'esgarrapar vots als uns i als altres. De moment, és clar. A mitjà termini, en canvi, al PSC i el PP no els queda cap altre remei que la lluita aferrissada per la gran bossa de vots ubicada en la identificació nacional (és a dir, política) o bé emocional (és a dir, prepolítica) amb Espanya. Per raons òbvies, aquesta brega tindrà efectes directes en el vell relat de les “dues ànimes” del PSC.
