Temps de fer
Establir un ordre de prioritats realista centrat en la recuperació econòmica és la primera tasca del nou govern
Pot ser que Catalunya arribi a ser independent. Pot ser. Dependrà dels catalans, encara que no s'ho creguin i busquin en altres –els espanyols– el pretext per no decidir, que és el que més costa en aquest món. De fet, dependrà del fet que tinguin clar que la independència els convé i que tinguin esma per exigir-la. Per contra, Catalunya no tindrà mai una relació confederal –bilateral– amb Espanya; cosa que no significa que no pugui preservar –o recuperar– la bilateralitat econòmica i cultural que va imposar, almenys, des de la revolució industrial.
En conseqüència, la prioritat del nou govern ha de ser la recuperació econòmica de Catalunya, per raons òbvies de benestar general –més evidents en temps de crisi–, però també per reforçar la seva influència a Espanya. Quan un navega i vol saber cap on va, una de dues: o té un vaixell propi o ha de ser present al pont i a la sala de màquines del vaixell en què viatja. Per tant, mentre no sigui independent –si és que ho arriba a ser–, Catalunya ha de participar en el govern d'Espanya tant com pugui, ha d'emprar quanta influència social sigui capaç d'exercir en la societat espanyola i ha de participar, de manera decisòria, en el debat sobre l'estructura de l'Estat, que s'aguditzarà a conseqüència de la crisi, en culpar l'estat de les autonomies de l'increment de la despesa pública.
L'establiment d'un ordre de prioritats realista –centrat en la recuperació econòmica– és, per tant, la primera tasca a què haurà de lliurar-se el nou govern. Una tasca per a la qual necessitarà un ampli consens social, que li facilitaran els acords amb altres partits, ja que tant les reformes com les retallades pressupostàries provocaran resistència, a causa del fet que la societat encara no ha interioritzat la magnitud de la crisi.
Sense oblidar que, en el rerefons d'aquesta tasca, sorgirà –pertorbant-la– el vell tema de la relació entre Catalunya i Espanya, ja sigui concretat en el debat sobre la reforma de l'estructura de l'Estat o bé expressat en la reivindicació d'independència. I, en aquest punt, el nou govern haurà de fer un esforç de prudència política, valorant curosament la realitat plural del país i eludint els extremismes, que són incompatibles amb el dens teixit de relacions existents –avui més que fa un segle– entre Catalunya i Espanya. Després de la desventurada peripècia estatutària, la reflexió ha de prevaler sobre l'impuls i la concòrdia sobre l'enfrontament. Cap país està immunitzat contra la fractura social. Catalunya, tampoc.
