Herències

Potser perquè em sento devot de Teresa de Calcuta, bé que en versió atea, voldria recordar que no tot ha estat negatiu, en la gestió del tripartit. I que seria bo que els nous gestors de la política catalana se'n sentissin hereus, i no liquidadors, de les aportacions en matèria de política ecològica, de sensibilitat social, de recuperació de la memòria, de plantejaments positius amb relació al procés migratori, tan genuí i tan continuat a Catalunya, al llarg de la seva història contemporània. És curiós que un dels grans nyaps del govern que fa mutis hagi estat l'aprovació d'una llei aberrant per gestionar l'ensenyament a Catalunya... sense suport d'una de les branques del tripartit i amb el suport, en canvi, de CiU.

Crec que l'herència comuna que hauria de marcar els futurs itineraris del nou govern no va tenir imatge emblemàtica ni a les urnes ni a l'hemicicle del Parlament. Em refereixo a la manifestació del 10 de juliol del 2010, contra una sentència grollera d'un Tribunal Constitucional il·legítim. Serà feina d'Artur Mas, a qui conec i a qui felicito avui de tot cor, encapçalar la política catalana pels camins fressats d'aquest 10 de juliol. A Catalunya i a Madrid, com a representació de la resta del dit Reino de España. Bo i recordant tothora que hi ha un segment dels votants de Catalunya que juguen la carta del sí a l'esmentada sentència humiliant, fins al punt que han fet créixer el vot del PP a Catalunya. El debat, per tant, ha de ser coherent i permanent, dins i fora de la nació catalana. Debat que implica la resta de formacions polítiques de l'arc parlamentari català: en qüestions de supervivència nacional, la força no ve només dels rengles dels que donen suport al govern, sinó també de la majoria de grups que practiquen una oposició lleial. I, en aquest punt, sé de què parlo.

Com que ho dic, a més, de Madrid estant, goso demanar al nou molt honorable que designi un bon delegat del govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid. La feina feta per dos dels darrers delegats, els doctors Santi de Torres i José Cuervo, puc certificar que ha estat justa, eficaç i ben allunyada de sectarismes polítics. El dia a dia d'aquesta presència estable del govern de Catalunya a Madrid pot lubrificar la presència institucional catalana a Madrid i pot ajudar el govern que neix aquests dies a establir punts permanents, i no conjunturals, de diàleg, no limitat únicament a l'acció política sinó també a les polítiques culturals d'aquesta estesa “pell de brau”, per dir-ho amb Salvador Espriu, que ens va deixar ara fa un quart de segle i de qui seria estúpid oblidar obra i missatges.