D'ara endavant

Tot ha quedat definit, excepte com CiU administrarà la seva espectacular victòria: guanyar en totes les comarques de Catalunya no té precedents; suposa un repte a l'aquiescència general a un programa moderat i reconductor d'aquesta fatídica fórmula de govern del tripartit. Mai els catalans van veure de bon ull aquesta unió contra natura de partits tan heterogenis en un mateix equip de govern, tres en un. La tríada va portar a terme una governació discordant, amb desconcert en un electorat que dues vegades (2003 i 2006) va expressar la seva voluntat majoritària de voler ser governat pel catalanisme de CiU. En conseqüència, s'ha consumat el rebuig a les matemàtiques parlamentàries que permeten una majoria contra el vencedor. El front populista artificiós comporta un estrabisme postelectoral de difícil digestió. Què pintava ERC en aquest cimbell? El seu il·lògic procedir el va portar al daltabaix del 28-N. La realitat fustiga els partits poc intel·ligents i desenraonadament contradictoris.

Per a una coherent i consistent governació de Catalunya, CiU hauria de seguir en la línia del realisme acreditat durant la campanya electoral i l'interregne d'aquests set anys d'oposició. És fals que l'oposició desgasti més que el govern. Només cal fer un bon ús del sentit comú. Quan un govern desbarra, es contradiu i es disgrega com ha succeït en aquest tripartidisme, les incoherències fan pagar un preu alt. Els electors han valorat la maduresa d'Artur Mas, i hi aprecien condicions idònies per respondre de manera més eficient a les inconveniències, vacil·lacions i enganys sobre la crisi del govern de Zapatero, suportats a la seva manera des del govern de la Generalitat.

D'aquí que la moderació, el realisme pragmàtic, l'allunyament del doctrinarisme partidista han de ser la norma a seguir a partir d'ara. S'ha de treure, abans que res, el país de l'embús econòmic amb criteri ferm i rigorós. L'error involuntari cap a una conjuntura sense precedents com l'actual, però mai la mentida i l'engany com a norma. Novament Catalunya ha d'acreditar la seva serenitat i cautela davant de l'actual futur negre com a indicatiu a la resta del país. Molta prudència, enorme tacte fixant les prioritats, seriositat sense límits, honestedat i transparència, sense la qual no es donarà l'eficàcia imprescindible. Serà fonamental un concepte moral de gestió dels interessos públics i dels problemes col·lectius, causa avui dia del pessimisme de la societat. Governar amb la mirada fixada en la totalitat dels sectors socials és la millor garantia per aplanar les discrepàncies, sumar les voluntats i mantenir l'esperança i l'optimisme.

CiU haurà d'afrontar quatre desafiaments: primer, el finançament de la Generalitat, amb concert o sense, per definir els pressupostos a partir del realisme i l'austeritat, reduint costos i liquidant “bogeries” a la manera de Carod-Rovira. Segon, la defensa d'una legítima autonomia davant d'intents de canvi substancials que ja s'insinuen a Madrid i entre els sectors econòmics amb el pretext de la “unitat de mercat” i del malbaratament. Tercer, regenerar l'esperit emprenedor dels catalans perquè impulsi noves iniciatives empresarials que atorguin solucions immediates a l'atur i a la mà d'obra excedent. No és el govern, el que crea llocs de treball, però sí que és el que en destrueix amb polítiques erràtiques o equivocades. El crèdit a les pimes i la fiscalitat adequada són dos recursos inexorables. Finalment, Catalunya ha d'afrontar sense complexos el problema latent de la immigració excessiva dels últims anys. L'economia real marca la pauta, i no aquest estúpid discurs políticament correcte que tracta d'implantar l'esquerra utòpica. Es fa segons es pot, i no segons els somnis. El país dóna per al que dóna, i no per al que alguns ignorants en economia voldrien. Si no és així, Plataforma per Catalunya creixerà i entrarà en ajuntaments i al Parlament com un empipador. Només cal fixar-se en Holanda, Dinamarca i Suïssa i el seu recent referèndum (53% en favor de l'expulsió dels emigrants en determinats casos); França o la Gran Bretanya de Cameron, amb tot el seu contingent d'immigrants per any. En una Catalunya ben governada el realisme haurà de ser la norma, i les classes mitjanes, l'objectiu a salvar. Sense això, la ruptura social serà inevitable.