El PSOE mira de reüll Chacón per reconduir la crisi del PSC

“Si el congrés del PSC fos avui mateix, Carme Chacón seria la candidata més qualificada per reconduir la crisi interna del socialisme català”. Una destacada dirigent del PSOE apuntava la ministra de Defensa com la millor solució per impulsar un altre cop el PSC després de la patacada del 28-N, però matisava que d'aquí a la tardor del 2011 “poden passar moltes coses”. Diversos membres de l'executiu espanyol i del PSOE estan convençuts que Chacón és la persona idònia per apuntalar les bases del nou PSC i per garantir que es mantindran els nexes d'unió amb el socialisme espanyol. Però perquè això passi cal que la ministra vulgui fer el pas, i de moment Chacón no es vol posicionar més enllà d'estar al costat del PSC en el procés de reflexió de les causes de la derrota i ajudar el partit en la batalla de les municipals. “Chacón està centrada en la tasca de govern a Espanya i en la recuperació econòmica”, incidia un company de partit. En vista d'això, afirmava que “la ministra no ha de pronunciar-se sobre hipòtesis de futur, encara que és fals que ella s'hagi negat en rodó a acceptar dirigir el PSC”, hi afegia. Així, desmentia les veus que assenyalen que l'ambició política de Chacón se situa només a Madrid i que es desentén del futur del PSC. Chacón, de moment calla i espera futurs esdeveniments perquè, tal com emfasitzava una altra influent dirigent socialista, un any en política –al·ludint al temps que encara falta pel congrés del PSC– “és una eternitat”. En aquest període “poden passar moltes coses”, indicava un altre dirigent, recordant que entremig hi ha les eleccions municipals, de les quals, i en funció de la capacitat de resistència del planter d'alcaldes, poden sorgir valors nous per al PSC. I també en aquest temps es podrà fer una millor aproximació sobre què pot passar a les espanyoles. És a dir, si Zapatero es presenta i, sobretot, si hi ha alguna possibilitat que el PSOE es mantingui a la Moncloa.

En tot cas, fins fa poc era només el cercle de José Blanco el que semblava tenir clara l'opció de Chacón per tornar a Catalunya, però cada cop són més els membres del govern i del PSOE que assenyalen que l'estratègia catalanista del PSC ha “fracassat” i que cal fer un cop de timó.

El PSOE torna a tenir temptacions de controlar el seu soci català? “Sens dubte, mai no perd l'esperança”, responia un dirigent del PSC, però que ho intenti no vol dir que no hagi d'acabar acceptant “l'autonomia que sempre hem volgut preservar”, hi afegia. L'exemple més rellevant va ser l'abrupta sortida de Pasqual Maragall de la Generalitat i el fet que Zapatero i José Montilla pactessin el seu relleu després de la tensió viscuda arran de la gestió del primer tripartit i el tens debat de l'Estatut.

Fins al 2003, un Zapatero a l'oposició s'havia enlluernat amb la figura política de Maragall. D'ell va copiar la idea de l'Espanya plural i fins i tot se'l recorda saludant des del balcó de la plaça Sant Jaume quan l'expresident va arribar a la Generalitat.

Però a Rodríguez Zapatero, tres anys més tard, Maragall li resultava incòmode. L'operació d'apartar-lo, dissenyada quan Montilla era ministre d'Indústria, no va tenir l'efecte desitjat per la cúpula estatal, que no va poder evitar un segon tripartit. En poques hores, Montilla havia tancat el pacte d'entesa amb ERC i ICV, mentre el nucli dur del PSOE intentava, sense èxit, que algú del PSC agafés el telèfon per aturar-ho.

A partir dels del 28-N, l'anàlisi del PSOE és absolutament simplista: la culpa és de la fórmula del tripartit. “Farà malament Zapatero si no aprofundeix en els motius de la derrota i mira cap a casa seva”, es lamentava un dirigent del PSC.