Horitzons per a un centreesquerra nacional

La crisi actual ha tocat de ple una esquerra europea, desconcertada des de l'enfonsament de l'est, la corrupció existent a l'oest i la desaparició del mític proletariat. Incòmoda davant de certes realitats, dubtant d'assumir-les com a valors positius i propis, des de posicions més “progres” que progressistes, les ha deixades en mans només de la dreta. No té discurs propi sobre l'individu i el molesta parlar de família, empresa, seguretat, principi d'autoritat i país, amagant o prescindint de la simbologia nacional que altres exhibeixen sense complexos. Confon la laïcitat amb el laïcisme, amb un discurs antireligiós tronat, i es lliga a un ecologisme sovint antiprogrés, obstaculitzador d'iniciatives per al desenvolupament i la modernització del país. Manté tics antisistema, extraparlamentaris, d'un antiamericanisme i una judeofòbia primaris, més propis de la cultura d'oposició i l'adolescència ideològica que d'una força política que aspira a governar i que té vocació de majories.

L'esquerra catalana arrossega aquest llast europeu i és massa subsidiària del seu antifranquisme, sobretot a nivell orgànic, però té elements de singularitat positiva per mirar el futur amb esperança, gràcies a una actitud més flexible davant la contemporaneïtat. Aquí, país de la gent que s'espavila, el factor civil sempre ha predominat sobre l'estatal. Recel, distància, malfiança de l'estat i la seva omnipresència, recullen una certa herència llibertària/liberal que fa creure més en la societat i les seves potencialitats creatives i d'organització que no pas en l'eficàcia i proximitat de la burocràcia. La cultura, l'educació, la formació, han estat vistes sempre com a eines d'emancipació per a l'ascensor social; la democràcia, com un sistema d'igualtat de drets i llibertats, i l'acció municipal, com a instrument de proximitat imprescindible.

La visió cosmopolita, l'obertura universalista i l'interès constant pels diferents corrents de pensament arreu del món són un altre dels senyals identitaris de la tradició progressista nacional.

Un país es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes legítimes i necessàries, tant si van del centre cap a la dreta com cap a l'esquerra. En el centredreta nacional ja hi ha un referent bipartit clar, liberal-democratacristià, autonomista radical-confederalista, hegemònic en aquest espai i no subsidiari de cap força espanyola. Ara ha guanyat per factors diversos, a més dels errors de l'esquerra, però sobretot perquè ha estat vist com una opció de casa, dos partits que són i volen coses distintes però que van junts electoralment, una força seriosa, segura i estable que, en plena crisi, ha acollit milers de vots de gent progressista. Cobert aquest flanc, ara cal un centreesquerra nacional amb voluntat hegemònica, pràctica institucional i cultura de govern, perquè un país no pot bascular només cap a una sola direcció. N'hi ha que ens prenem com un deure civil i patriòtic treballar perquè hi hagi el mateix en aquesta banda. I no pas com a imperatiu d'esquerres, només, sinó també nacional.

Parlo d'un centreesquerra catalanista, no dogmàtic, seriós i constructiu, eficient, preparat i allunyat de radicalismes, estridències i cops sobtats de volant, capaç d'inspirar confiança i seguretat, de transmetre optimisme i encomanar il·lusió a amplíssims sector socials, de representar-los adequadament a les institucions i de ser-los útil en la defensa dels seus interessos. Que promogui l'autoestima com a país i una ètica de la política i el treball, de l'esforç i la voluntat de superació, del respecte i el rigor, una esquerra creïble, serena i responsable, amb valors i actituds, que sigui expressió de la Catalunya emprenedora i amb més ambició col·lectiva, identificada amb la creativitat, la innovació i l'excel·lència, amb una idea de nació d'alta qualitat de vida democràtica, social i cultural. Això implica nous actors per a aquesta esquerra, al costat dels més febles i partidaris de millorar l'estat del benestar: empresariat innovador i dinàmic, funcionariat competent amb consciència de servei públic, científics capdavanters, professionals competents, treballadors ben formats, creadors culturals, etc. Un centreesquerra que no espanti ni exclogui, que assumeixi la necessitat d'una societat integrada per ciutadans també amb deures, una opció per als problemes del dia a dia i per a l'horitzó, que no sigui anti, sinó propositiva, concebuda com una federació de valors, amb nous centres d'interès: discriminació de gènere, envelliment de la població, drets dels consumidors, fractura digital, canvi climàtic, necessitat d'espais de decisió i participació democràtica, discurs propi i no paternalista sobre la immigració, nou model d'administració pública eficient, etcètera.

Catalunya necessita un estat propi per progressar i no dependre sempre de les limitacions de l'Estat espanyol, amb un projecte nacional inclusiu per sobre dels orígens. Seria irresponsable que, el 2012, la veu d'aquesta Catalunya progressista no se sentís amb força a Madrid. L'esquerra que vol un estat per a Catalunya, per federar-lo amb Espanya (PSC, ICV, CpC) o amb els altres pobles d'Europa (ERC), no pot perdre més el temps i ha de ser valenta i útil de debò. Parlo d'una gran xarxa civil, no només de partits, una oferta politico-electoral que agrupi independentistes i federalistes, units, des de l'esquerra, per la reivindicació de l'estat. Perquè: com es pot ser federalista sense voler estat? No un federalisme coartada, retòric i inconcret, que no ha federat mai res, no el federalisme anestèsic de les paraules que s'enduu el vent, sinó el dels fets que romanen, el de debò. Una experiència totalment nova, un revulsiu, una onada imparable. I poder comprovar, finalment, si hi ha algú, a Espanya, disposat a federar-se amb Catalunya. Separadament, mai no guanyarem, com no guanyaria el centredreta nacional. L'esquerra dels anys trenta ho va saber entendre i, unida, va esdevenir hegemònica.

Ara és l'hora de triar entre el PSOE o Catalunya, la marginalitat o la centralitat, l'oposició resignada o el govern il·lusionador. L'esquerra a Catalunya serà nacional, moderna i seriosa o no serà.