La “senyoreta Irene”

Pocs ciutadans coneixen tan bé la història i les entranyes de l'educació del país com Irene Rigau i Oliver (Banyoles, 1951), primer mestra i, més tard, psicòloga. Ha ocupat tots els esglaons i ha estat a tots els bàndols d'ençà que el 1970, quan les mestres eren senyoretes, va arribar a Brunyola, a una escola rural de la Selva, “en una aula única amb setze alumnes i un pou”. “I ara n'és l'alcaldessa una ex-alumna meva”. Després va ser mestra a Salt i a Argelaguer, on va obtenir la primera plaça amb propietat definitiva. A Quart i a l'escola Migdia de Girona, on paral·lelament va exercir, a la Facultat d'Educació, de professora de mestres de preescolar i de pràctiques d'especialitats. I el 1981 guanya la plaça d'inspectora. Entre el 1982 i el 1986 obté el primer càrrec polític quan és nomenada cap dels serveis territorials d'Ensenyament. La seva enorme capacitat de treball la porta a posar en marxa el Consell Escolar de Catalunya; ha estat sotsdirectora general de Formació Permanent i secretària del Consell Interuniversitari i professora de la UOC, fins al 1999, quan Pujol la nomena consellera de Benestar i Família, quan tothom ja la veia a Ensenyament. “Allà vaig conèixer la vida a fora de les aules. Que és dura per als que no tenen feina, salut, cultura o educació”. I al principi, quan Pi i Sunyer era conseller de cultura del govern provisional de Tarradellas, ja va coordinar les escoles d'estiu.