L'exvot del capità Mas
El nou president va fer tantes metàfores marineres, comparant Catalunya amb un vaixell que ha d'arribar a port, que va semblar que pintava un quadre votiu com els que hi ha en algunes ermites per conjurar les tempestes
El conseller de Cultura discutit pels seus excompanys socialistes diu que ve a disfrutar
El campanar del Palau de la Generalitat va fer sonar la una del migdia, el seu so va arribar al Pati dels Tarongers i els consellers que acabaven de prometre el càrrec i que eren allí fent un pica-pica amb familiars i altra gent van saber que havia arribat l'hora d'anar per feina. Un mes i un dia després de les eleccions que van fer cantar victòria a Artur Mas el govern acabava de ser constituït. És clar que hi ha hagut Nadal pel mig i també el dia dels Innocents, data inadequada per prendre qualsevol decisió, però la veritat és que l'arribada fins aquí s'ha fet llarga. El protocol i el ritme que marca el Diari Oficial de la Generalitat, afegit a les preceptives sessions d'investidura, són molt dilatoris. I això que tothom està convençut que cal governar com més aviat millor perquè la crisi no admet esperes.
Els primers a entrar a la sala Tàpies, lloc on es reuneix el govern, van ser dos dels més nous: Boi Ruiz, conseller de Salut, i Francesc Xavier Mena, d'Empresa i Ocupació. Ho van fer amb el posat de mitja vergonya i vacil·lació de qui no sap com posar-s'hi, en aquestes ocasions. Després van entrar Irene Rigau, d'Ensenyament, i Felip Puig, d'Interior, amb el pas segur de qui ja ha estat conseller. Encara no hi eren tots, però com si hi fossin. Aquests senyors i aquesta senyora representen més del cinquanta per cent del pressupost de la Generalitat: metges, mestres, policies i recursos per pal·liar l'atur. Mas-Colell, que ho té molt ben entès, va córrer a fer-los companyia. La taula de les gran decisions es va completar aviat amb els que faltaven: Lluís Recoder, de Política Territorial i Sostenibilitat; Josep Lluís Cleries, de Benestar i Família; Josep M. Pelegrí, d'Agricultura i Medi Natural; Pilar Fernández Bozal, de Justícia; Joana Ortega, vicepresidenta i consellera de Governació, i Ferran Mascarell, de Cultura. Va entrar Artur Mas i les portes de la sala es van tancar. A governar.
A l'hora de prometre el càrrec, Ortega i Fernández Bozal han afegit a la fórmula protocol·lària l'expressió “amb l'ajuda de Déu”. Algú, havent escoltat la invocació divina d'Ortega, diu: “És que és d'Unió”. Escoltin, però, el que Ortega ha dit a un senyor que abans de la cerimònia la felicitava pel càrrec: “Ja ho veurem d'aquí a dos mesos”. Aquest govern necessitarà Déu i ajuda i Joana Ortega ho sap. També ho sap Artur Mas. No invoca Déu, però en el seu discurs davant els nous consellers ha enfilat tants símils mariners, ha parlat tant de la barca que és Catalunya i del bon port on ha de ser conduïda que semblava que pintés un exvot d'aquells que hi ha en certes ermites de la costa i que sempre són un prec a la Mare de Déu o a Déu en persona perquè alliberi els navegants de tot mal i els condueixi a casa havent superat les onades i el foc de Sant Telm. Amb una guitarra a la mà, Artur Mas hauria pogut cantar aquella havanera tan del Maresme i de Vilassar de Mar que diu “no et fiïs mai de la calma, que és mare dels temporals”. Només que aquí el temporal ja hi és i ha sortit de mare.
Ferran Mascarell va ser de nou centre d'atenció. Els socialistes, antics companys seus, l'han rebregat tant com han pogut per haver-se passat a l'adversari. Aquests socialistes són molt d'esquerres però no han llegit Brecht o no l'han entès: si et deixen tirar endavant i amb llibertat els projectes que tens al cap, aprofita l'ocasió que se't presenti o que t'ofereixen. Si a més els teus et menystenen i si ja tens cinquanta-nou anys, què has de fer? L'edat i el temps, que es compta de quatre anys en quatre anys, són importants en política. “Aquí disfrutaré com un loco”, em diu en Mascarell. Volent dir que mirarà també de fer-nos disfrutar, una de les missions de la cultura.
“Sisplau, desconnectin els mòbils”, ha avisat una veu abans de la cerimònia. Un senyor de la concurrència ha dit: “I si em truquen?”. Un altre dia aquesta observació seria una obvietat. Ahir i en aquell lloc volia dir: “I si em truquen per oferir-me un càrrec?” L'home parlava naturalment en broma, però com deien els clàssics i Sigmund Freud, tota broma conté un fons de veritat.
Notícies de ...
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Barcelona 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Camp de Tarragona 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Comarques Gironines 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Penedès 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Maresme 30-12-2010, Pàgina 15
- El Punt. Vallès Occidental 30-12-2010, Pàgina 15
- Avui 30-12-2010, Pàgina 6